Calvari o miracle del sobiranisme

Una sacsejada forta no sempre és un cataclisme. CiU ha tastat el fruit de les retallades, la divisió interna i la guerra bruta. L’atomització de partits –l’egoisme polític- ha dividit els catalans. La incultura política de les coalicions prèvies ha passat factura. Qui recomposarà el puzle? L’esperit de l’11-S també hi és en una ERC flamant que ha rebut un transvasament de vots del lideratge convergent truncat. El miracle serà fusionar el nacionalisme català de dretes i d’esquerres amb mires més comunes que diferents. Sense acords mutus valents ens espera el mateix calvari que patim fa dècades i l’adéu a l’estat català, que el poble veuria aigualit en un referèndum malgrat el recolzament de 87 parlamentaris.

Trobarem tres camps minats: la legislació oficial de l’Espanya immobilista, el partidisme  català i espanyol advers, la divisió de la societat catalana. La crisi del dia a dia i la liquiditat de l’erari públic seran més angoixants per la dependència d’un Estat sense miraments en estrènyer el cercle del setge. El desànim, més aturats i retallades podran temptar la claudicació ciutadana a consensuar un simulacre de pacte fiscal a canvi d’enterrar l’estat sobiranista. Escoltarem cants de sirena? Serà la batalla dels detractors per guanyar-se adeptes amb les armes del temps i l’austeritat. El secessionisme necessitarà la fermesa implacable de la majoria (74 diputats).

El govern del 25-N té l’encàrrec de vetllar pels compromisos votats i afrontar la resistència espanyola. Negociar amb saviesa, perícia i l’assessorament de bons experts. La claredat serà la clau de la convicció per dinamitzar l’estatus paralitzat i regressiu de Catalunya. Xocarem amb l’oposició de casa, mitjancera de l’espanyolista, que no ens vol només catalans i ens necessita per pagar un país endeutat. Solament la balança de l’equitat –què guanyem i què paguem- obrirà els ulls al contribuent indecís. És l’hora de les xifres realistes, no del politiqueig.

Ensopegarem un congost conegut: l’escull de la Constitució. No ens trenquem el cap sense indicis de franquícia. Donem la volta més enllà. El Parlament de Catalunya té facultats i majoria per obrir les portes i escoltar els seus electors en consulta. Seria  fantasmagòric parlar de democràcia d’una nació europea, que tanqués la boca dels ciutadans d’una part del territori per voler triar el seu futur. La legalitat internacional no exclou res i ningú. Una Carta Magna anacrònica o amb llacunes no s’hi pot oposar.

Som conscients d’aquesta croada històrica. Tot un repte vèncer la negació al diàleg, la fragmentació del poder i la por a la llibertat. Repugna continuar atrapats en un procés antidemocràtic d’imposició. La història dels pobles és caduca i evolutiva. S’ha d’adaptar a la voluntat dels protagonistes quan s’esgoten els recursos de creixença i benestar abans que l’asfíxia ho faci inviable.

Ramon Mas Sanglas – 26/11/2012