Sé què votar; no, a qui

Em sento independentista per convicció i necessitat. Si no ho fora m’hi haurien tornat. Podria ser català i espanyol alhora, però, els maltractes rebuts de fora de Catalunya m’obliguen ser ciutadà català únicament. He estat massa anys víctima d’una generositat sense reciprocitat. Si em quedava alguna resquícia de dubte, les declaracions, fets i amenaces dels últims anys i setmanes contra el dret democràtic a decidir, s’han esvaït. Per això, votaré apostant fermament pel meu nou estat sobirà.

Tinc resolt el vot catalanista, no el partit més bon administrador de la meva confiança. No sóc devot de les majories absolutes, quan descarrilen fàcilment per excés de poder, ni amic cec de minories somniadores. Busco la garantia de l’equilibri i la fidelitat a les promeses que toquen de peus a terra. Vull el govern dels millors de cada partit que no puc votar nominalment per culpa d’un sistema electoral tancat. No trobo la candidatura perfecta, ni el programa modèlic fiable plenament. Prestaré el meu vot durant quatre anys –en principi- sense poder-lo avaluar ni rescatar abans per incompliment del pacte implícit entre candidats i votant. És el risc de la democràcia limitada. Haig de creure en la bona fe d’uns àrbitres que triaré parcialment. Senyors polítics, la vostra democràcia no sempre és la nostra, la del poble. Menys en èpoques de retallades. No oblideu Pitàgores, avi i savi de la democràcia grega: “Les lleis són fetes per l’home i no l’home per a les lleis”. No ens prengueu per catets ni sigueu víctimes del parany més antidemocràtic, segrestant la llibertat del poble, el referèndum.

No sé el futur de Catalunya. Només sé que l’estimo. Ignoro el camí que emprendrem. Vull que la majoria aposti per un canvi històric. Que la salvaguarda de la llengua no es vegi truncada per una recessió cultural conquerida amb segles de lluita. Que el meu país creixi en inversions de pròpia collita sense pidolar. Els nostres avantpassat s’ho mereixen. Ho vull sense rancors, pacíficament, sense sortir de la Comunitat Europea, com a ciutadà de ple dret que sóc.

Espero que la reflexió i transparència dels polítics, -abans del 25-N-  m’ajudin encertar el vot que ofereixen si de veritat estimen tant o més la nova Catalunya dels seus electors. En últim terme recorreré a l’atzar de la deessa grega del destí –Tyché-   que no desemparava al poble més democràtic de l’antiguitat.

Ramon Mas Sanglas – 14/11/2012