Pedagogia del referèndum

Tenim la màquina i un vagó per començar la travessia. El Parlament a punt d’engegar. Falta perllongar les vies del trajecte i convèncer més viatgers. El camí toparà roca granítica que cal perforar i fer ponts per salvar valls fondes. Dos anys de trons i llamps, calamarsades i polseguera. És la intuïció d’una sessió d’investidura de mà oberta amb recels partidistes per encaixar-la. Molts s’han apuntat a un “dret a decidir” (108), no és el mateix per a tots. El ciutadà de l’11-S es va atribuir aquest dret per dir prou a la submissió centralista, que va recollir el programa electoral de CiU i ERC (71). Amb criteris semblants han rebut la confiança del poble per iniciar la ruta del sobiranisme envers un nou estat (25-N). Els matisos interns sobre el nivell de fractura territorial o interdependència nacional és la pedagogia nítida que esperem  dels dos socis de govern. Comença un llarg curs de formació i informació amb assignatures tan diverses com hisenda catalana, l’economia real que ens espera al darrere –guanys i deutes-, el mercat de treball i d’inversió fora d’Espanya, la garantia de les pensions, les relacions europees noves o continuistes, entre d’altres. El dia a dia d’un català independent, en definitiva. Volem uns professionals experts en cada matèria, no uns polítics de promeses. La desconfiança política i el partidisme els invalida com a tecnòcrates. Vosaltres aguanteu els cops i les ventades de l’espanyolisme i dels vostres col·legues parlamentaris sucursalistes de l’Estat, lamentablement. En tindreu de tots colors i força.

Queden cinc vagons que defensaran posicionaments diversos. El PPC i Ciutadans no volen  via nova. S’han instal·lat en l’estatal amb un doble NO, al referèndum i a la segregació de Catalunya, sota el paraigua constitucional. S’esmerçaran en dinamitar tot objectiu diferent. Numèricament no és un cataclisme per a l’autodeterminació malgrat fos majoritària la fidelitat dels seus votants. La minoria de les CUP no ofereix especial resistència al sobiranisme, ans al contrari. Ben diferents, no obstant, les posicions del PSC i ICV que podrien malmetre definitivament les vies del sobiranisme que no recolzen. Volen un referèndum exprés. El vagó socialista restarà buit per la dèria federalista. Quan expliquin tal utopia espanyola, decebran algun militant poc convençut? També exigeixen canvis constitucionals radicals per refer l’estructura autonòmica. Estat federal simètric o asimètric no és homologable amb les autonomies actuals per la gran desigualtat productiva entre les autosuficients i les receptores. Al mateix comboi de la consulta hi puja ICV, però lluny de buscar una Catalunya lliure per convicció. No sabem l’abast de la seva proposta per definir.

Si ens refiem dels sondejos coneguts no aprovarem el curs sense classes particulars intensives. Calen lliçons de convenciment sobre la igualtat de drets –no necessàriament d’identitat- per captar abstencionistes aliens a la emergència catalana i sobretot als indecisos. L’Estat central ens donarà un cop de mà si persevera en l’estrangulament econòmic fins el 2014. La necessitat extrema estimula les neurones de supervivència. Per què no tots sols, si junts anem a pitjor? Si la independència fora dolenta ja la tindríem fa temps. Farem les vies conjuntament i en paral·lel entre governants, savis i ciutadans amants del país, si els polítics aparquen les divergències partidistes i desapareixen les traves del diàleg. Som a temps de pujar al tren. És l’hora d’exigir el respecte plural que ens mereixem com a poble abans de seguir deplorant trenta anys més d’empobriment.

Ramon Mas Sanglas – 23/12/2012