Assistim a una
representació teatral dramàtica sobre la reforma del sistema educatiu amb un
guió trucat i uns actors polititzats obsessius. El guionista de l’obra amb
intencionalitat maldestre ha capgirat unes línies mestres de l’estructura
educativa del país i les comunitats autònomes amb projecte propi sortit dels
parlaments respectius. No es pot esbiaixar amb criteris polítics partidistes
l’essència troncal dels drets i deures constitucionals i menys a costa de les tres
llengües cooficials de la nació, tan legítimes com el castellà.
Ningú discuteix “els drets constitucionals de la gratuïtat,
llibertat de triar escola pública o privada i per crear centres propis”
(art. 13 i 27). Que “la llibertat va
lligada a la llibertat ideològica dels centres, religiosa i d’expressió”
(Sentència del TC 5/81). En cap moment s’atribueix als pares el dret a exigir a
la carta la modificació del currículum escolar en funció dels interessos de
llengua materna individual o criteris de privilegi no establerts per normativa
parlamentària. La LEC a Catalunya té un marc competencial transferit i aprovat
sobre la reglamentació lingüística cooficial i l’obligatorietat d’assolir per
igual les dues llengües al final de l’escolaritat obligatòria. L’obvietat i el
seny constaten que a més dificultat per aconseguir l’objectiu caldrien més
hores de català o castellà en situacions anòmales. Un castellanoparlant, immers
en la seva llengua materna a casa i al carrer és absurd que exigeixi més hores
de castellà a l’aula en detriment del català que ignora del tot. El seu entorn
extraescolar no el beneficia gens. Tot
el contrari d’un català respecte al castellà. Una mini minoria de famílies
vingudes a Catalunya –no integrades-, recolzades per un espanyolisme polític
retrògrad, va ser el detonant per cursar una denúncia al TC contra la immersió vehicular
catalana. Paguen el favor cultural amb un recurs que passa a mans dels jutges
de la mateixa corda. Què en podia sortir? Un conflicte lingüístic inexistent
fins aleshores. Vet aquí la llenya de l’obsessió persecutòria del ministre Wert
per reformar verticalment el model educatiu de l’Estat sota el prisma de la
igualtat lingüística en la doble cooficialitat, malgrat la inferioritat del
català escrit i parlat en la societat. Tot s’ha encadenat perversament.
Un projecte de llei
totalment polititzat, sense arguments pedagògics, no té cabuda després de 30
anys d’immersió exitosa. La immigració castellana de Catalunya està orgullosa de
l’escola dels seus fills que els ha fet tots bilingües. Han estat el vehicle
perquè els pares aprenguin i parlin també el català sense complexos.
Comptadíssimes excepcions no donen dret a incendiar un sistema que destrossi la
ciutadania cohesionada amb més de cents ètnies diferents. Una obra mestra dels
docents i la llengua pròpia. Ministre Wert, qui paga no mana per sobre la llei
que vol la majoria. Si té dubtes de la voluntat majoritària al respecte, faci
un referèndum a tota la comunitat educativa catalana. Ni les escoles privades
de Catalunya –també amb immersió catalana- canviaran el seu currículum cobrant,
ni la Generalitat (els contribuents) pagarà capricis ideològics d’unes famílies
que prefereixen marginar-se. Ja veu que el criteri popular està anys llum del
polític. Si el guió de la sensatesa i la raó dels fets no s’imposa, la
insubmissió a la seva llei –no la nostra- serà la decisió final de la comunitat
docent abans que la divisió faci més estralls en la llengua del país.
Ramon Mas Sanglas –
17/12/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada