Ni vagues ni manifestacions, insubmissió escolar

Les vagues són eines poc productives perquè la afiliació sindical és minoritària i els polítics en fan cas omís per sistema, a més del perjudici econòmic del  treballador. Les concentracions i manifestacions esporàdiques –fora d’horari laboral- són tocs massius d’atenció d’un malestar social concret, però  infructuoses sense un pla d’acció posterior.

La filosofia de la reivindicació justa i efectiva ha d’anar directa al moll de l’ós del patró o de l’administració pública- sense perjudicar al ciutadà neutral- , amb fets  consumats, no amenaces ni súpliques. Té un nom ben explícit: insubmissió o desobediència civil, treballant i sense reducció salarial. És la moneda de canvi de l’antidemocràcia i sordesa.  Apliquem-m ’ho al context educatiu . La societat catalana ha dit no a l’avantprojecte estatal del ministeri i a la destrucció del català com a llengua vehicular de l’escola. Actuem en conseqüència fent les coses com fins ara segons la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) emparada per l’Estatut. Única regla d’or per reeixir: full de ruta unitari del govern amb tota la comunitat educativa - sense esquerdes- començant pels pares, representats en les AMPES. El professorat sense el seu recolzament seran carn de canó de la persecutòria oficial. L’alumnat, el principal beneficiari, té l’obligació de continuar el llegat de 30 anys d’escola catalana amb el seu esforç persistent per ser trilingüe al final de l’escolaritat.

Els adults de certa edat recorden fets docents entranyables durant la dictadura. No va ofegar l’escola catalana viva i subjacent en moltes aules. Els llibres de text eren tots en castellà, evidentment, però el mestre amb convicció ho explicava en català, clandestinament, quan podia. Ara gaudim d’un estatus democràtic oficial o oficiós, però reconegut. La ideologia conservadora d’un partit governant no pot apropiar-se sense consens –ni per llei orgànica- dels eixos cabdals d’un model educatiu expropiant la voluntat del poble definida fa anys. No hem d’amagar-nos de cap il·legalitat ni inspecció. Si les editorials no brindessin prou llibres de text en català – per por a represàlies  o interès de mercat estatal- , els docents de cada centre són prou experts per confeccionar els seus dossiers, com han fet molts anys amb els crèdits variables, entre d’altres.

Prou de jugar al gat i la rata.  D’aquí tres anys tornarem a canviar l’estructura curricular quan el PP deixi de governar?  El país és de tots, no dels polítics de torn. Si no saben què volen els pares per als seus fills que obrin les portes als referèndums democràtics per dialogar. Prou d’humiliacions i rancors. Oïda sorda a tota innovació segrestadora de la llengua autòctona. Què faran? Tancaran les escoles públiques i trauran els concerts de les privades per decret? Multaran professors i alumnes que es neguin fer immersió en castellà? El codi penal haurà de canviar. Si no defensem la nostra llengua, qui ho farà? La divisió és la seva arma de lluita. No defallim en l’objectiu  comú: “Per un país de tots, l’escola en català”.

Ramon Mas Sanglas – 12/12/2012