Genocidi lingüístic del català

L’agonia d’una llengua mata la cultura del poble. Quan perd la llibertat del seu ús des del bressol comunitari -l’escola- comença la fase d’extermini. El franquisme –habla en cristiano- va ser un assaig d’aniquilació fallit gràcies a la parla vivencial arreu del país. Casualment, l’artilleria ministerial anticatalana, després d’unes eleccions pro sobiranistes, salta directament a la jugular de la societat, l’ensenyament. Un intent de genocidi col·lectiu per enderrocar de nou l’essència del catalanisme. Tot un despropòsit oportunista i antidemocràtic: espanyolitzar els catalans per llei orgànica atacant la consubstancialitat diferencial de l’escola. Una croada verbal orquestrada per salvar la unitat patriòtica. No han sabut pair un Parlament amb el dret a decidir majoritari sortit de les urnes.

En vida del dictador algunes escoles impartien classes de català i en català. Eren clandestines. La saba del catalanisme mai va desaparèixer en quaranta anys. Ara, en una suposada democràcia i el suport de la societat civil, uns docents formats en la immersió vehicular per convenciment i eficàcia, ¿com deixaran eradicar un sistema educatiu avalat per l’Estatut, la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i el reconeixement universal? Catalunya és un model europeu únic de cohesió sociolingüística. Aglutina més de 100 parles maternes diferents  a través de l’escola en català sense trencar cap vincle familiar, amb el màxim respecte lingüístic del carrer i l’estricte compliment amb la cooficialitat del castellà que tots dominen per igual o millor al finalitzar l’escolaritat. Vuit milions de catalanoparlants dels onze milions d’habitants dels Països Catalans tenen dret i veu pròpia per ser respectats i negar-se als interessos sectaris.

L’avantprojecte reformista és merament ideològic –de la fundació radical Faes-, polític i partidista, fora del consens. Per la mateixa raó és una ofensa a la pluralitat de l’estat espanyol, no solament per a Catalunya i la seva llengua. És lamentable la persecució del català arreu de la geografia tallant ales als fills dels castellans que tenen l’oportunitat d’or de conviure i enriquir-se amb la llengua autòctona d’on viuran i possiblement treballaran. Molts seran víctimes de la segregació social per culpa d’uns governants obsessos. Més endavant ho recriminaran als seus propis pares. La immersió lingüística escolar és un premi per als de fora, que haurien d’agrair, no un càstig.   

No hi ha cap raó pedagògica després de 30 anys de resultats excel·lents que justifiqui el canvi. La demanda d’una minoria de castellanoparlants que exigia uns drets constitucionals d’atenció s’ha resolt. La polseguera aixecada afavorirà un tsunami independentista. L’objectiu és pervers: “Antes Catalunya rota que fuera de España” (Aznar). Intentaran dividir la població, però,  aconseguiran tot el contrari. Tanta bel·ligerància externa confirma que el camí dissenyat i triat pels catalans és un encert i no una quimera. “Benaurats si us insulten, sou perseguits i malparlen falsament de vosaltres. Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa serà valuosa”. L’opressió del ministre és una invitació a la desobediència civil amb un front popular comú encapçalat pels docents per continuar la tasca i directrius de la LEC sense defallir.

Ramon Mas Sanglas – 7/12/2012