El
pacte CiU-ERC ha rematat el distanciament. Fins quan? El 2013 neix amb
intencions d’apropament, però, amb propostes divergents. L'Executiu recorrerà
al TC, pressionarà amb el dèficit i ridiculitzarà tota secessió en l'àmbit
internacional. Tres sentències de mort al procés sobiranista amb una paradoxa
ofensiva: “Jo mai he trencat els punts de
trobada amb el govern de Catalunya i faré el possible en benefici de tots els
ciutadans” (Rajoy). Tots? Donar la culpa a l’altre o la Carta Magna és un mal
inici d’entesa. “Dialogaré en el marc de
la Constitució”. Preguntat sobre la modificació d’aquesta, accepta la
remota possibilitat, però no la prioritat. Aleshores, sense treure el mur pot
donar-se per acabat tot pont de conciliació. Catalunya parteix d’uns principis
democràtics d’igualtat: “Estem disposats
a fer el primer pas per reunir-nos quan vulguin (Mas-Rajoy)”, diu Homs. ”No els demanem que deixin de ser el que
són, però tampoc ens ho poden demanar a nosaltres”. La pluralitat es
recolza en la democràcia popular, el dret a decidir que ens encalla per l’apropiació
indeguda d’una Constitució intocable, sota auspicis dels patrocinadors, PP i PSOE.
Les discrepàncies són comprensibles, no els mètodes d’assetjament perquè
Catalunya aturi el referèndum.
Atribuir-se
el poder de governar a espatlles de la democràcia és tancar la boca al poble.
Avantposar un bipartidisme a la llibertat d’expressió coaccionada per una
Constitució post franquista sense cap opció de canvi és un contrasentit a “tenir la mà estesa al diàleg”. Lleialtat
recíproca a un immobilisme legislatiu és el contrari de “millorar moltes coses, recomposar consensos debilitats i acomodar les
demandes de diversitat” (Rajoy). Si no traiem de la sabata la pedra que ens
fa mal anirem sempre coixos. No ens caldria unes de noves en un marc just i de
fidelitat recíproca.
La
consulta no és un caprici. És una emergència nacional per falta d’alternatives
i sordesa política. Espanyols i catalans hem trencat molts plats. En temps de
vaques grasses Catalunya podia pagar-se la trencadissa i compartir l’aliena. En
plena crisi, ¿per què hem de ser igual de solidaris i víctimes, a més, de la
morositat estatal? Aquest maltractament va contra
natura del pretès diàleg inexistent d’un govern mal pagador. Senyor Rajoy, encara
no entén les raons independentistes? Si té dubtes deixi que cada català parli
lliurament i acceptem tots el resultat democràtic. Les persones estan per
damunt d’una Constitució que el 62% del país no ha votat. Entesa amb el poble
és el que reclama el president Mas quan avisa -no amenaça- “que la consulta es realitzarà amb o sense
l’acord de l’Estat”. L’Estatut i el Parlament tenen recursos legítims
propis per preguntar als seus ciutadans, i decidir en conseqüència. Estem més
al dia que tota la nació espanyola reaccionària a tota innovació?
El senyor Duran requereix l’anul·lació parcial del
projecte educatiu que catapulta la immersió lingüística en català. Reclama un
signe de tolerància vigent fa 30 anys. No és tema de butxaca, sinó de respecte històric
i autonòmic. L’atrinxerament centralista és preocupant malgrat la “pulcritud democràtica” de les formes
emprades. No mereixem per resposta el qualificatiu de “talibans radicals”. De
moment, l’encaixada de mans no albira cap horitzó mentre l’esperit aperturista
del país no s’imposi a la tossuderia política i a la lletra morta de la
Constitució.
Ramon
Mas Sanglas – 30/12/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada