Pensions a preu de liquidació

Últimes rebaixes salarials de l’any a costa dels jubilats sota premisses de recuperació econòmica i patriòtica.  “La no revalorització de les pensions d'acord amb l'IPC de novembre és una decisió de "responsabilitat" en un moment "difícil" per a Espanya, en què la "prioritat" és complir amb els objectius de dèficit públic pactats amb Brussel·les”. Paraules ofensives de la ministra d’Ocupació. Més de vuit milions de pensionistes han de contribuir per llei –perdent drets de poder adquisitiu- a sanejar la corrupció bancària, la malversació i corrupció política dels béns comuns pagant el deute europeu amb pèrdues mensuals. La insensibilitat paquidèrmica dels govern –amb perdó dels elefants- no té qualificatius quan es victimitzen  avantposant el deute europeu sobre els més desvalguts. Les entitats bancàries, mecenes dels polítics, continuen essent les seves ninetes privilegiades del rescat, sotmetent la ciutadania. “El sacrifici dels  jubilats serà la porta de la crisi”. Ministra Báñez, ¿has perdut la fe en el Rocío de fa unes setmanes? La poca credibilitat en el govern, sí, que s’acaba de perdre després de prometre fa dos mesos que les pensions eren intocables. La mentida ja és el patrimoni del PP i amb ironia comparativa: "Aquest Govern no ha tractat pitjor els més febles, com van fer altres". Per netejar la consciència apuja un 1% la pensió mileurista i el 2% als més marginats  -un 75% de la població retirada-, que sustenten a molts fills i néts. I així cada any. S’ha engolit olímpicament la paga de regularització de l’IPC de l’any en curs. Quants més ajustos, desequilibris socials i econòmics ens esperen? Ni un encert fins ara: una reforma laboral fallida, retallades socials i apujada de l’IVA per acabar amb més atur i menys prestacions.

Tot és discutible políticament, menys la convivència en una societat de governants mentiders per sistema. Què hi ha d’estrany que una part de catalans vulguin marxar d’un estat incomplidor? L’economia productiva sosté els jubilats gràcies a les cotitzacions dels treballadors. La transgressió del Pacte de Toledo (2004) i l’apujada de l’IRPF (2011) ha descompensat en molts punts la vida del pensionista. Però el més humiliant: només hi ha diners per a la banca i també a costa dels mateixos jubilats, sense protecció ni recursos de protesta. Només són recordats pels polítics quinze dies abans de les eleccions i pels banquers gràcies als petits estalvis. Canviaria el tracte si la immensa majoria decidís cancel·lar els seus comptes i emportar-se la nòmina de cada mes íntegrament?

Ramon Mas Sanglas – 7/12/2012