“Va a la seva i escolta poc els companys”.
És obsessiu amb les sentències del Tribunal Constitucional sobre la llengua que
creu infringides. La vicepresidenta Cospedal
coordinadora del partit en educació li va aconsellar centrar-se en el
dret familiar a escolaritzar també en castellà, sense modificar el sistema de
dalt a baix. Que les autonomies afectades busquessin unes fórmules
consensuades. Al ministre li fallen les formes i li sobra tossuderia.
Interpreta la història amb un tarannà conservador i personalista. “Va per lliure i no ens fa cas”,
reconeixen els seus. Ni el PPC aconsegueix ser escoltat malgrat la insistència.
Abans que destrossi més el país, senyor Rajoy, ¿li pot parar els peus? Amb
l’educació no s’hi juga i no pot estar vertebrada unilateralment sense una
transversalitat pactada. Per respecte a la mateixa Constitució que tant
defenseu, us oblideu de les competències educatives transferides. L’Estat no té
el 100% del control, ni drets absoluts
per fer i desfer.
La qüestió lingüística
és molt sensible al ciutadà, potser prioritària a la butxaca. Defineix la
identitat i la cultura, no solament a Catalunya, confessen assessors propers al
ministre, que no el defensen ni en privat. Que el seny s’imposi a abans no arribi
el projecte definitiu al Congrés i els mateixos col·legues el puguin esmenar.
En tot el procés d’elaboració Wert s’ha
trobat poc acompanyat dels consellers sectorials. Més d’un l’ha plantat i d’altres han insinuat que el text és millorable.
Però ell, implacable.
Al sociòleg Wert li
falta tacticisme envers els sistemes educatius basc i català. Trenta anys de
treball en llengua autònoma no es poden llançar per la borda amb tota una
immersió lingüística assolida que els docents consideren seva. Amb un ego pujat
de to, Wert no sap reconèixer ni inserir
els mèrits aliens. La seva autodefinició,
“Soy un toro bravo que me crezco
con el castigo”, ho diu tot. Aneu dient, que quant més, menys. Tal actitud,
de curt recorregut i bel·ligerant, fa aixecar tota la comunitat educativa en
moments crispats de la crisi i la
llibertat trepitjada. No poden digerir que la llengua vehicular autòctona faci
créixer els nacionalismes en perjudici de la sagrada unitat hispànica. Una
immaduresa democràtica. La resposta més errònia és la destralada vertical al
sistema docent, que escalabri tot l’esquelet del model autonòmic. Els nacionalistes bascos
opositors a la moguda reformista són tractats de “talibans” i a la resistència catalana de “fàbrica d’independentistes”. És evident que la terminologia
polititzada dels conservadors espanyols és la seva arma clàssica per atiar el
poble i carregar-se així d’arguments per intervenir desmesuradament des de la
majoria absolutista.
Ramon Mas Sanglas –
10/12/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada