Segona transició, alternativa al referèndum sobiranista?

La por i l’amenaça de l’espanyolisme recalcitrant amb les variants mediàtiques més punyents ja no impacten l’entorn independentista. Està vacunat dels atacs injustos i arguments europeus discutibles. Un poble madur no es deixa intimidar. La tàctica del xantatge i l’extorsió financera han fracassat. Intel·lectuals espanyols assenyats inviten aparcar tot desafiament polític. El camí rupturista d’uns i l’opressió d’un govern constitucionalista no tenen punt de trobada. Admeten que Catalunya no és compresa pels espanyols tancats en una identitat centralista que exclou els catalans menys espanyols o gens. La llibertat no té pàtria i molts amos. Si el PP i el PSOE apliquen el rol de la pluralitat, tots els pobles trobaran fórmules mixtes de confluència. Potser alienes a les tesis partidistes. Federalisme  autonomista o estats associats? Que el cafè per a tots s’ha acabat, és innegable. Una Catalunya productiva (20%) –que no volen perdre- és l’ànima del país, però la caritat comença per a un mateix. En altres paraules: és imprescindible i urgent la reforma del marc autonòmic caducat per ineficaç. S’imposa una nova transició espanyola envers la reestructuració nacional més simple, productiva i econòmica. Alternativa per aturar el secessionisme objectiu i legítim basat en el dret a decidir?

La diversitat parlamentària catalana és capaç de trobar més vies comunes compatibles? La frontalitat sistemàtica basada en la Constitució no és cap sortida colateral vàlida. La manca d’opcions dóna ales a l’enrocament independentista. Un apropament centralista pacífic sense enganys seria un punt de reflexió per a la societat catalana menys radicalitzada. Als convergents, amb l’aigua al coll, se’ls obriria una finestra per refer l’alè de l’asfixia governativa. El president Mas es trauria un mal tràngol convertint el problema català en espanyol. Una reforma institucional de calat no perllongarà privilegis de concerts econòmics, doncs, cada territori federatiu disposaria d’hisenda recaptatòria pròpia. Un nou país d’estats confederals, a priori no pot crear diferències administratives entre ells, malgrat certa asimetria del poder adquisitiu.

La demanda d’aquesta remodelació –sorgida de molts àmbits polític-econòmics-   per superar la crisi, requereix un preacord PP-PSOE nacional i obrir el meló constitucional. El fre a l’independentisme, una excusa prou vàlida per iniciar la segona transició? Seria un pas històric sense precedents. Una trampa o un pols als sobiranisme? Un país independent té costos  i avantatges diferents d’un Estat amb territoris federats i autodeterminació total? Una consulta vinculant i democràtica als catalans faria decantar la balança final. El gran escull: quin model espanyol suportable es pot dissenyar a gust de tots? Les llengües cooficials de l’Estat, el veïnatge, la població i riquesa local -l'homogeneïtzació econòmica- poden ser criteris objectius per reconvertir i reduir al 50% o més les autonomies actuals. Un mapa d’estats autònoms equival a l’anul·lació total dels ministeris centrals, a excepció de l’estament presidencial. Un sistema equilibrat d’estalvi i de respecte identitari podria satisfer als unionistes hispànics més exigents i als nacionalistes més liberals amb el mínim de càrregues solidàries.

Ramon Mas Sanglas – 27/12/2012