dissabte, 2 de febrer del 2013

Llei electoral primer, comicis després



Pel mateix ordre i amb celeritat. No podem caure del foc a les brases per segona vegada. Seria un error històric anar les urnes sense una reforma electoral integral, nacional i autonòmica. Un país sense nord polític ha de refer els fonaments democràtics. Res de pedaços. L’alternança del bipartidisme de la nació ha fracassat a diferència d’USA. Fem net del fangar polític amb una reestructuració del sistema governatiu. A les formacions partidistes els urgeix un baptisme institucional en les regles internes de joc. L’exclusivitat del partidisme per accedir al poder ha tocat fons. El nou planter que necessitem per liderar no ha de ressorgir necessàriament de les sigles polítiques actuals. No hi ha mal que algun bé no porti. La vocació de mandatari i servidor públic té altres fonts alienes a les estructures tradicionals. La tecnocràcia jurídica i economicista és un pou de saviesa i perícia que pot donar excel·lents protagonistes sense passar pel sedàs de la partitocràcia. La neutralitat ideològica serveix millor a la imparcialitat democràtica.
El foc nou de la llei electoral ha de començar per encetar la reforma constitucional que regula el mecanisme intern dels comicis estatals, autonòmics i locals. S’acosta el moment reclamat d’enfortir una democràcia que trontolla revisant l’esquelet del Congrés i la necessitat o inutilitat d’un Senat qüestionat. És una oportunitat òptima per retocar les funcions reials, la legalitat territorial per fer referèndums, el finançament dels partits i avaluar l’estructura i rendibilitat de les autonomies i diputacions. Un moment ideal pel socialisme espanyol obstinat en plantejar un somni federal. El comú denominador de tota la moguda és la cuirassa de la incorruptibilitat política amb la independència efectiva del poder legislatiu, executiu i judicial. Que els jutges no puguin ser nombrats pels partits com ara. El codi ètic o conducta antifrau ha de marcar un procés automàtic contra el menor indici de corrupció política en tots els nivells de l’Estat.
Una legislació electoral neutral i democràtica no pot fabricar-se en la cuina del partidisme. És la llei sobirana del poble. Seria inadmissible una reforma electoral autonòmica o estatal sense el vistiplau popular en referèndum. Trenta-cinc anys de candidatures tancades, manipulades des de l’interès partidista ens ha dut a la paràlisi democràtica, la corrupció, la ineficiència gestora, el seguidisme i la perpetuïtat de la poltrona política. Models de comicis europeus no en falten. L’essència de la llibertat electoral radica en la tria dels candidats individualment, no en grup. Vol dir llistes obertes, sense ordre predeterminat, alfabèticament. Cada regió, autonomia o província té assignat un nombre màxim de diputats en funció del nombre d’habitants. L’elector pot votar aleatòriament els seus preferits. El polític de proximitat és el predilecte, normalment. Una bona ocasió per reduir el nombre de diputats al Congrés i als parlaments autonòmics en època de crisi.
Sens dubte l’arc parlamentari canviaria de color, si el blanc fos dels diputats apolítics o sense dependència partidista. També l’eficàcia, sense oblidar les incògnites del cost de promoció personal. “Pels seus fruits els coneixereu”, és la millor propaganda per ascendir de rang. La societat es mereix bons administradors dels seus tributs. Qui fiqui la mà al calaix o al plat que trobi una justícia implacable immediata per no corrompre l’entorn. Així revifarà la credibilitat perduda en els governants que el ciutadà vol a la mida dels seus drets i no del polític intocable.
Ramon Mas Sanglas – 3/2/2013



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada