Triangle del poder flotant

Corrupció, partidisme i eleccions. Són els tres costats d’un triangle flotant de poder, regulat per uns governants a la deriva, en busca de salvavides polítics, financers, jurídics  i mediàtics. ¿És normal la connivència ciutadana amb la corrupció partidista majoritària? Horroritza veure el mapa espanyol de corrupteles. Es parla de 1.100 milions d’euros defraudats i més de 300 càrrecs públics implicats i coneguts. Són demencials les declaracions oficials d’innocència quan la quasi totalitat acaben en imputació i condemna. Per què tanta resistència en dimitir per dignitat democràtica? La negativa a legislar curosament sobre la moralitat política, la transparència dels partits i les mesures coercitives contra el corrupte denoten menyspreu social. Menys oficines antifrau i més judicis immediats. Prou d’encobriments i garanties sobre la impunitat dels defraudadors. A cada cas se li aplica la llei de l’oportunitat? S’investiga a mitges, es pacta o s’endreça al bagul de l’indult. El ciutadà ja no creu en el “fer net”. S’ha d’enderrocar el triple cercle sistèmic per antidemocràtic: la subvenció opaca del partidisme, la impunitat del corrupte, el sistema electoral arcaic.

La menjadora del partit pot provenir de donacions, entitats privades, públiques i dels mateixos afiliats. Les fonts de finançament han de ser transparents i publicades. L’amiguisme i els tractes de favors mutus s’han de penalitzar amb contundència. És l’única manera de regenerar la credibilitat política. El ciutadà ha de poder accedir als arxius de les institucions subvencionades d’índole religiós, monàrquic, social, polític, cultural, sense excepcions.

No pot manar qui no dóna bon exemple. Tot polític imputat ha de deixar el càrrec ipso facto amb totes les conseqüències penals i respondre amb els seus béns patrimonials, si cal. Tota professió pública és el mirall de la ciutadania. Valer-se del poder per amagar la picaresca fiscal és més greu que el delicte comú comés per necessitat o descontrol. Exaspera la lentitud judicial en resoldre temes de corrupció. Denúncia de l’adversari o pacte de silenci com a solució? La dignitat no comparteix una ètica pública putrefacta amb mútues acusacions. Jo corrupte, tu més. En aquest país semblen incompatibles el poder polític i la veritat diàfana.

La sortida d’aquest pou de malversació passa inevitablement pel canvi íntegre del sistema electoral. La maquinària dels comicis autonòmics i nacionals és obsoleta, feta a mida contra la innovació democràtica directa. Tot govern odia la mecànica de llista única i oberta. Seria la mort de la seva perpetuïtat personal i del partidisme clàssic per afiliació. Caldrà una campanya social i no votar fins aconseguir una nova llei? Recollir cinc milions de signatures? Trista democràcia quan els governants es neguen escoltar el poble sense protocols per no perdre la dinastia del tron.

Vivim enmig de rius desbordats. L’abundància en època de bonança tapava misèries polítiques. La desigualtat social de la crisi ha fet surar uns mandataris incapaços de controlar les pròpies conductes i els mals hàbits consumistes. El sistema esclata. No podem tolerar una justícia amb ulls de conveniència. És inaguantable no votar qui vols sinó aquell que t’imposen per ordre. Si la base de triangle no és la democràcia basada en la llibertat, la justícia i la transparència de l’Estat, la corrupció sempre farà niu entre els representants del poble.

Ramon Mas Sanglas – 1/2/2013