Les
guerres fraticides poden ser cruels o semblar-ho. Fa anys que les
relacions entre PSC-PSOE patien tibantor. Celebro que el desencadenant
recaigui en el dret dels pobles a decidir. S'ha evidenciat així el grau
de qualitat democràtica de cada coalició.
El PSC puja,
finalment, al tren del dret a decidir dels ciutadans. Ho fa per la porta ampla
del Congrés des de Madrid, no del Parlament. Benvingut sigui. La coherència a favor
dels catalans és un bon pas per recuperar la seva credibilitat perduda fa mesos.
El desafiament al PSOE trencant la disciplina de vot -13 diputats dels 14- ha estat un fet històric en benefici de la
democràcia catalana. Espanya, amb el seu NO absolut a les consultes nacionals
ha dit a Europa que no és directament democràtica des del poble. El
bipartidisme espanyol prefereix una democràcia oligàrquica. La votació en contra
de tot referèndum legal confirma la por a retocar la Constitució anacrònica i
la mort democràtica de les decisions populars. Es consagra així la perpetuïtat
en el relleu del poder.
El punt d’inflexió
del socialisme català entreveu incògnites sobre la durabilitat o el divorci amb
el PSOE. Deixarà de ser un partit sucursalista de Madrid i s’allunyarà del
monolitisme del PP? Esperem no quedi en simple anècdota malgrat les sancions
disciplinàries. Tota inhibició política – no votar- és covardia, pura
indefinició per canviar la relació Espanya- Catalunya. Només el poder democràtic
pot gestionar el futur unit o separat dels dos territoris en conflicte.
La Cambra catalana s’enforteix
amb un 80% de diputats a favor del dret a decidir. Només PP i Ciutadans s’han
marginat enrocats en el passat centralista, nacional i partidista. No han entès
que la seva raó d’existir dimana de baix, no de les jerarquies autoritàries.
Aquest qui decideix no té alternatives sense les urnes. La gent
vol ser consultada lliurament com a amos del país. No es cap concessió del
partidisme, és un dret inalienable de ciutadania.
El frontisme polític
es centra en el què decidir. El PSC
va presentar batalla al Parlament i va negar l’adhesió al grup majoritari pel
concepte sobiranista implícit en la proposta votada. A Madrid la
intencionalitat a decidir era oberta a totes les opcions del país: federalisme,
nous estats, reforma autonomista. Aquí comença la pedagogia titànica per
explicar la consistència d’aquestes modalitats i les derivades de cada estatus.
L’independentisme ben entès, compartit i pacífic no pot tenir riscos
indestructibles si té l’aval global. Un federalisme espanyol d’estats
simètrics, sense interdependència econòmica de solidaritat per sistema, no
faria escarafalls. De quants estats parlen els socialistes? No hem vist cap
proposta de mapa federal peninsular. Si pensen en un simple canvi de nom de les
17 autonomies, el rebuig està garantit.
Més discrepància
encara en el quan decidir. El canvi
eficaç només pot arribar amb la llibertat del poble, per assumir noves
estructures territorials, reformes del mapa autonòmic desequilibrat i pactes
fiscals. S’imposarà la ruptura unilateral per majoria? Si es donés seria per sordesa
envers uns ciutadans farts d’aguantar opressions històriques. Desqualificar,
reprimir i fustigar Catalunya és una greu immaduresa política de desafecció. El
millor exercici democràtic és practicar-lo a casa. Al partidisme li calen dues
prèvies de reciclatge intern: acceptar la llibertat de vot en el si de cada
coalició i aprovar urgentment una llei electoral oberta, nacional i autonòmica.
Ramon Mas Sanglas –
27/2/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada