Educar, la millor inversió de Finlàndia

L'escola catalana i espanyola sempre han mirat el nord d'Europa buscant referents. Finlàndia és un prototip digne d'imitació. La interacció social, familiar i laboral rep tot el suport de la ciutadania i l'ajut econòmic estatal necessari. L'escola és la primera inversió de futur del país. 

Jordi Évole, gràcies per obrir-nos una ruta d’il·lusió des d’Europa (programa Salvados). Aquí estem ensopits i la moral trepitjada. Necessitem aire fresc. No contaminem l’escola amb negres trifulgues d’adults irresponsables i egoistes. L’educació viva i sana no combrega amb promeses electorals filibusteres ni politització partidista. Irradia transparència i candidesa –no ingenuïtat- pels quatre costats, cada hora.

Finlàndia és un model d’educació pública (el 98%). Un model amb impostos ben repercutits socialment que rep l’aplaudiment del ciutadà. Un servei excel•lent no dol la butxaca. Per què pagar hores extraescolars si el contribuent costeja tot el personal, material, menjador, llibres i transport? No calen escoles d’elit (el 2%) per als finesos. Espanya té un 70% i 30% respectivament. Qüestió de descrèdit o classe social? Només el 0,2% no acaba els estudis. Aquí el 30%. Finlàndia, somni espanyol i català, mai serà realitat aquí mentre l’ensenyament no agafi el relleu en la prioritat inversora de l’Estat. La contractació dels docents necessaris (18 alumnes per aula), els recursos materials pedagògics i les instal·lacions tenen un preu. La professionalitat, la voluntat del bon fer i la cohesió d’un equip ben avingut són elements d’eficiència, però insuficients per si sols.

El reportatge mostra unes pinzellades mestres de l’organigrama escolar i la predisposició humana vocacional. El professor té prestigi social per la seva alta qualificació. Fa un màster obligatori després del magisteri molt exigent. Poc més del 10% troba feina, els millors. No hi ha  oposicions. Cada director forma el seu claustre més convenient i cohesionat. El pla d’estudis és qüestió estatal, no dels partits polítics. Tota petita reforma –el sistema actual porta 30 anys-  és consultada als professionals. Espanya va per la setena en 30 anys. La burocràcia és mínima en benefici del servei pedagògic. La confiança en el mestre estalvia inspectors. Amb classes de 45 minuts i un quart d’esbarjo cada hora, s’optimitza el rendiment. La qualitat està per damunt de la quantitat. Fan horari intensiu de 8-14 hores. La interacció alumne/professor és total a l’aula i fora. Dinen plegats, cada mestre/a amb el seu grup.

Unes criatures no es forgen des de l’escola únicament. La família és el fonament educatiu que troba continuïtat en uns instructors i segons educadors. El món laboral és col·laborador directe de la paternitat responsable. Pare i mare poden alternar en la cura dels fills a casa fins els tres anys sense perdre la feina. Cobren el mateix el primer any. Els dos següents reben un ajut d’uns 600 euros/mes. L’intel·lecte i els bons hàbits prenen forma harmònica amb la combinatòria dels dos entorns. Això implica conciliació horària entre vida familiar i escolar. L’estil de vida nòrdica és diferent de la mediterrània quant al clima i les hores solars. A les quatre de la tarda els pares estan amb els fills que els esperen sols fent deures. Les tasques escolars compartides estan marcades per normativa d’escola que els pares reben en les entrevistes freqüents i en horari laboral.

Als informes Pisa, Finlàndia és un referent pel segon lloc del món en el rànquing de rendiment acadèmic global (Espanya té el 35). Una consecució de tota la societat finlandesa. Estan convençuts que invertir en els menuts del país es crear la millor riquesa generacional. Valoren la igualtat i l’ètica professional com a drets i obligacions reals, com la necessitat de pagar tots els impostos sense recança ni trampes, a canvi de serveis públics gratuïts sense discriminació. Finlàndia és un perfecte antídot contra les retallades educatives i sanitàries del nostre país.

Ramon Mas Sanglas – 5/2/2013