Escac i mat

L´últim debat de la nació va recalcar el respecte a les regles del joc democràtic. Proposen lleis de transparència i la corrupció política aflora arreu del país. La societat està convulsa per tanta contradicció i cansada d'un sistema encallat per llei suprema.

La corrupció política ha convertit el país en un crematori de l’honestedat democràtica. Imputats i presumptes busquen escapatòries sigil·loses per no caure en les brases. Les maniobres més inversemblants fan del territori espanyol un joc d’escacs enrevessat. Fiscals, jutges, polítics i afectats mostren una habilitat malabarista tan prodigiosa que confonen l’opinió pública i provoquen debats sofisticats entre tertulians i periodistes.

Tenim una vintena de casos efervescents, però, quatre en plena erupció: Palma Arena y Nóos (Matas i Urdangarín) , Bárcenas (trama interna del PP), Gürtel (Correa, Camps i PP), Campeón (José Blanco, PSOE). Catalunya té punts focalitzats en CiU i PSC. Andalusia (falsos ERE del PSOE). El comú denominador és la brutícia política –apropiació de diner públic- per conservar el poder amb el finançament irregular dels partits a costa de favors empresarials, a més de l’enriquiment individual sense escrúpols.

Tota societat corrupta marca final de trajecte. Exigeix transició i canvi d’etapa quan el despotisme  polític inverteix els papers i fa vores al poble.  Descomposició nacional és manar amb sordesa i no ser missatger, creure’s amos de la nació amb dret a segrestar la democràcia. La història té moviments pendulars cíclics semblants d’anada i retorn. La dictadura va acabar solapadament –sota aires militars- amb una Constitució ben travada. Els mateixos partits d’aleshores, aferrats al continuisme, es neguen reformar-la ara. Es repeteix la jugada. Volen tapar les misèries polítiques amb la crisi i l’oblit, contra la memòria històrica. La nostra culpabilitat democràtica relativa és el seguidisme d’un model electoral tancat i dirigit que els protagonistes no han volgut canviar mai. Som víctimes del pany i forrellat de la Carta Magna. Quin sentit tindria fer nous comicis sense canviar la llei i els candidats instal·lats?

Han saltat totes les alarmes fins la petició d’abdicació del rei. Serà la traca final per obrir el llibre tabú que ens té presoners? És hora de democratitzar una democràcia irreal, votada només per un terç d’espanyols actuals. Cal moure les peces del tauler per implicar tota la nació, lliurament. Un simple peó amb un cavall o una torre pot ser decisiu per l’escac i mat. Quan la governabilitat no troba sortides i és poc fiable només queda la porta de la tecnocràcia selecta o un govern constituent transitori. L’esperança d’un poder judicial ràpid i implacable contra la corrupció s’ha esvaït en la pràctica per falta d’imparcialitat.

Tenim tants fronts que les solucions s’interfereixen. El camp obert és el millor camuflatge del corrupte i un bon refugi legislatiu per simular reformes d’Estat  ineficients. La culpa sempre és aliena al mandatari? No coneixem l’ètica de la dimissió voluntària i la temporalitat del càrrec. Cinc anys de retallades han aportat més atur i regressió. El camí està en abolir estructures empobridores, crear sistemes útils amb inversió controlada, no en repartir engrunes. La partida no pot acabar bé afavorint més al ric. La democràcia ha de recuperar el lloc que li pertoca i s’apagarà el foc de la indignació popular.

Ramon Mas Sanglas – 24/2/2013