El
govern s'autoavalua en el Debat de la nació, diu. Pocs passen l'examen
si depén de la seva participació i presència física. Trista imatge de
sainet al poble espanyol. Els missatgers polítics han oblidat que són
els nostres servidors i cobren per una feina que pocs fan amb
exemplaritat.
En diuen “debat sobre l’estat de la nació”. Tot
menys debat del bo, sincer, amb acords. És un circ –amb perdó dels pallassos- i
una plaça de toros, amb permís de les pobres víctimes. Quin goig veure ses
senyories expectants disposades al gaudi de l’atac! Comença la festa nacional
amb el discurs del president exhibint les proeses de l’any. Els correligionaris
de bancada esclaten en fortes ovacions cada dos minuts amb glamur exultant. La
claca s’intensifica quan clava les sàtires més despietades a l’adversari o es
penja les medalles més rellevants del primer any de govern. Es reserven els
mocadors pel final victoriós. Un discurs que deixa bocabadats uns i perplexos a
d’altres. La festa pren un to inicial pacífic quan surt a lidiar el contrincant,
Rubalcaba. Continuen tots els seients ocupats. Emmudeixen les files del partit
popular sense desaprofitar cap ocasió burlesca de l’estratega socialista. L’agitació
passa a l’ala esquerra. Els esclats d’eufòria són més continguts i semblen més
sincers i naturals. Les rèpliques i contrarèpliques dels dos protagonistes
provoquen cops d’efecte, encenen ires, riallades i algun comentari pujat que el
president de la plaça apaivaga. Es miren el propi melic constantment. Pensen poc
en la democràcia del lloc que representen i en la funció de missatgers. Així
acaba la primera part de la cursa amb tensió, humiliacions, diatribes. Més
desunits per la corrupció, amb retrets mutus, sense cap acte de contrició i
comptades propostes de futur. Quin partit ha perdut el debat? El poble.
Arriba l’espectacle
més insòlit, execrable: l’abandonament massiu de diputats de l’hemicicle cap a
la cafeteria. Els portaveus que resten per sortir (13) són irrellevants pel
bipartidisme espanyol. Tot un boicot a la pluralitat de la nació. Duran i
LLeida espera i contempla sorneguer –des de la tribuna- com es buida la plaça. Entre el 60-80%
han complert el seu jornal en tres hores? Quin treballador abandona l’empresa
quan li ve de gust o està fatigat i cobra el mateix? No passa en cap escola. Tot
un flagrant insult a la dignitat democràtica i a la resta de partits sortits de
les urnes. No tenen cap coartada. Els delata el seu retorn a corre-cuita quan
arriba la votació i no ser sancionats. Trista llibertat política dintre les
pròpies files sense poder fer ús del vot personal. Quin sentit té una Cambra
baixa de 350 escons unificats per disciplina
de partit? Una paradoxa més com les llistes meritòries i tancades dels candidats
imposats a l’electorat. El sistema fa aigües per totes bandes.
Els debats de la
nació s’han convertit en vodevils i sainets. Es fa bugada sense fer net. Es
ventilen draps bruts aliens -que tots coneixem- sense esmenar res, silenciant
els pecats capitals. Un passatemps protocol·lari entre camarades per exhibir
les coixeses del poder i les males gestions públiques. Prou trampes a la
democràcia. Volem debats de dies o setmanes amb resultats immediats. Sessions
de treball intens amb menys personal i qualificat. La regeneració política
comença per dintre -eliminant estructures inútils i fulminant personatges
corruptes- o la democràcia es prendrà la
justícia pel seu compte. El temps s’esgota per a tots. Catalunya vol un horitzó clar abans de fer un viratge en fals.
Millor sols que mal acompanyats?
Ramon Mas Sanglas –
15/2/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada