L'antídot
de la corrupció, la transparència, ha perdut tota significativitat
real. Ho confirma la incredulitat social envers la política. Sense la
regeneració de dues lleis urgents (finançament dels partits i dels
comicis) les estructures més bàsiques del país seguiran malmeses per
antidemocràtiques.
“Tenim l'oportunitat de regenerar la democràcia i la
política espanyola i fer els canvis que s'hagin de fer” (E.Aguirre). Ganes de fer-ho també? Democràcia i
política espanyola són extrems quasi antagònics, dissortadament. El poble necessita
recuperar el seu poder que els partits li han usurpat i corromput a través de polítics
degenerats. D’agrair les bones intencions de la cimera anticorrupció de la
Generalitat, però ineficaç. No es poden barrejar poders judicials i polítics.
És el mal que patim, la politització judicial i viceversa. La transparència s’ha
de centrar en la renaixença del partidisme i una nova llei electoral integral.
Tants anys d’immobilisme amb els mateixos cromos s’ha facilitat el camuflatge
de les finances polítiques irregulars a costa d’un dèficit democràtic galopant:
la incredulitat en els mandataris.
L’oligarquia
partidista no és garantia per renovar un sistema contaminat pels mateixos
actors. Per refer unes estructures d’Estat malmeses s’ha de cridar la societat
civil apolítica i tots els parlamentaris. No volem rentats d’imatge ni cimeres
de culpabilitat. Sense canvis radicals veurem miratges democràtics patètics.
Qui es cregui impol·lut i net no té dret a desentendre’s. Té més obligació
d’explicar als culpables com no untar-se el dits. Els corruptes no poden ser
cirurgians del propi mal per extirpar les cèl·lules malignes del propi cos. Uns
necessiten tractament de quimioteràpia agressiva i tots de la vacuna per evitar
possibles contagis. Són les conductes de la persona que cal recuperar per
netejar el sistema. Exigim un reset i
reformatar la maquinària partidista (finançament) i el mecanisme governatiu
(comicis) sense privilegis econòmics ni impunitats. S’han de reorientar els
pols invertits. El poble no és el mosso del polític que té la missió de
representar i servir al seu amo.
Per què només el
professional de la política pot muntar-se el seu món recolzat en una llei
electoral a mida i el suport financer públic o privat opac? Seguint la metàfora
mèdica, ¿què diríem de l’estudiant de medicina que optés només per les
assignatures del seu grat, un lloc de feina segur i el sou auto imposat? Una
llei electoral ha d’avalar la imparcialitat dels candidats siguin polítics o
apolítics. Tot ciutadà expert que rebi la confiança del poble pot dirigir el
país. Les qualitats del bon governant no van lligades -per cap llei universal-
al sedàs del partidisme tradicional, la afiliació i la meritòria interna.
Aquesta tela d’aranya pot ser causa de corrupció. Tenim molts models europeus de llistes obertes
amb aspirants de proximitat. Urna única o doble. Poder optar pels mandataris de
més confiança, de partits diferents o de cap és fugir d’uns candidats imposats
i repetitius. Normalitzem la temporalitat (8 anys màxim) sense prebendes
posteriors. El poble lliga al governant mitjançant uns comicis, no el revés.
Seria la mort de la democràcia. Caurem en un cercle viciós si deixem en mans del
partidisme la legislació electoral sense el vistiplau directe de la societat.
Regenerar un sistema públic és donar-li vida i eficiència per voluntat
majoritària del amos.
Ramon Mas Sanglas – 8/2/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada