Cultura de les llistes obertes

Si per a canviar el sistema electoral de les llistes tancades es requereix un 50% d’abstencionisme, anem pel bon camí. El cansament dels votants s’accentua cada vegada que s’acosten a les urnes per escollir els candidats del partit preferent sigui local, autonòmic, nacional o europeu. L’apatia, frustració o desinformació podrien ser alguns dels ingredients que alimenten la desgana participativa, fruit del mal comportament generalitzat de les faccions polítiques. La seva ètica malparada i dubtosa, amb actuacions corruptes sovint, ha posat en entredit l’eficàcia del partidisme com a mètode sistemàtic i únic per triar els governants més adients. Malgrat la història d’algun partit sigui secular, no és obstacle per canviar el sistema que és ve practicant des del 1977 al nostre país.

Si la decisió parlamentària majoritària, sense la consulta popular, és suficient per legislar una modificació electoral, quins condicionants addicionals s’han de donar per fer-ho? Només alguns en parlen entre ells, però, ningú fa el pas. En totes les campanyes sorgeixen els grinyols clàssics dels bipartidisme, el bloqueig d’unes llistes sense l’opció aleatòria per triar l’ordre dels candidats, les aliances de perdedors enfront la coalició més votada que la destrona de la presidència,... Cal una reforma que reconegui la vàlua de la persona aliena a l’entramat partidista i tingui representativitat política segons els habitants de cada província, en els comicis nacionals, i de cada comarca, en les eleccions autonòmiques. Els candidats, més pròxims als electors, defensarien millor els seus programes, anant per lliure o en coalició ideològica de partit. És la filosofia del polític a l’abast, que s’atansa al poble per parlar amb les persones i no a les persones. En les eleccions municipals el tacticisme encara seria més simple pel règim gairebé col•loquial entre electorat i candidat.

Si busquem resultats i comparatives del sistema de llistes obertes tenim diversos models europeus. A Finlàndia, prima el candidat individual amb el suport de 100 signatures, abans que els partits o associacions de districte, assignant els escons -segons la llei d’Hont-, en proporció als vots obtinguts. Es fa llista única ordenada per sorteig sense més identificació que un número, nom, municipi, professió i titulació. Els costos propagandístics d’informació, són mínims, perquè es fa més a cau d’orella que amb grans mitjans mediàtics.

A Suïssa les eleccions al Consell Nacional són tan obertes que alguns titllen de lliures. Els cantons tenen el nombre de candidats fixat segons la població. Cada partit presenta els aspirants sense ordre preferencial. Es voten les persones favorites del partit que sigui fins el nombre màxim permès del districte. El repartiment d’escons surt dels grups més votats que ocuparan els candidats més sol•licitats. A Luxemburg tenen un protocol semblant amb caràcter local, molt desvinculat del partidisme.

El sistema britànic funciona per districtes i de forma nominal. Cada membre defensa les seves propostes a prop de casa, el coneixen bé i li poden exigir el compliment de les promeses. El perill radica en l’aglutinament d’escons en un partit o l’exclusió de les minories. No obstant, els funciona bé, sembla ser, si el partit no distorsiona la Cambra amb una majoria avassalladora.

La cultura de les llistes obertes dóna molta empenta a la persona lluitadora, independentment del comportament polític del partit o la repercussió de la sondocràcia. La valoració individual que en fa la societat de cada candidat no crea crispació electoral i no està supeditada a la pressió mediàtica. Això permetria que els parlaments els ocupessin representants més propers i menys anònims, amagats en unes llistes encapçalades per les cúpules de sempre. La professionalitat individualitzada donaria un rumb més dinàmic a l’actual status polític, -quasi vitalici- instal•lat en el poder, que les generacions joves rebutgen. El polític com a educador és una assignatura pendent del país. Tantes dècades de rutina i opacitat, demanen canvis del clima governamental i un nou estil de fer política més transparent i pedagògic, amb noves cares predisposades a servir la democràcia.


Ramon Mas Sanglas
16/10/2009