La LEC sota sospita d’il•legalitat

El Parlament va aprovar la Llei de Educació de Catalunya (LEC) amb el consens del grup majoritari de l’oposició fa tres mesos i escaig , amb un percentatge de vots favorables molt alt, fet inusual. Tot just iniciat el desplegament legislatiu s’aixequen ja veus exteriors clamant la seva revisió per la dubtosa legalitat competencial d’algun apartat. Es tornarà a repetir una odissea paral•lela a l’Estatut? Ha de passar tot pel tamís del centralisme espanyol o arribar al Tribunal Constitucional (TC)? Si Catalunya té transferides totes les competències en matèria educativa, ha de sotmetre a Madrid aquestes directrius de la seva incumbència? Analitzem els dos punts calents objecte de conflicte: el disseny del currículum escolar i el nou cos de funcionaris.

El “ministerio de Educación” ha alarmat que la LEC no compleix amb la distribució horària de les matèries de règim nacional, en concret, les tres hores setmanals de castellà a primària. Tema més que discutit legalment i justificat pel bilingüisme autonòmic i el compromís d’assolir per igual el domini de les dues llengües cooficials al finalitzar l’obligatorietat escolar.
Quant al cos docent, la LEC redueix a cinc els dotze cossos docents de l’ensenyament públic reconeguts en la LOE. Simplifica l’heterogeneïtat en funció del títol acadèmic dels ensenyants. Intueixo que el problema de fons radica en l’accessibilitat al cos per l’exigència del domini del català que limita més l’ingrés de possibles funcionaris de fora. Si aquesta normativa lingüística s’aplica als mossos d’esquadra, no ha de ser un condicionant més exigent dins l’estament educatiu on el català és la llengua vehicular del sistema?

Els dos governs han entrat en fase de diàleg per llimar les diferències de criteris aplicant l’art. 33.2 de la Llei Orgànica del TC que aconsella la resolució de conflictes de lleis aprovades, abans de recórrer a les instàncies superiors. Si la LEC se sustenta sobre la premissa de l’Estatut vigent, però, pendent de resolució –i sembla que va per llarg-, com podem garantir que no perilla la seva ortodòxia i es desplomi tot plegat? Aquestes converses tècniques per esbrinar què correspon a cada administració en matèria d’educació les considero supèrflues perquè fa anys que Catalunya gaudeix de la competència plena en aquest àmbit. Al seu moment van establir-se els protocols de les fronteres i els drets autonòmics propis.

Fa poc de tres mesos el mateix ministre Gabilondo es desfeia en elogis a favor de la LEC valorant la gestió innovadora dels centres i la participació especial dels pares. Per què de cop i volta es qüestiona la llei? Durant la seva tramitació parlamentària es van sentir veus contràries del PSOE per la insuficiència horària del castellà, i del PP, exigint un bilingüisme harmònic integrador. Tots dos parlaven amb un to amenaçador d’hipotètica inconstitucionalitat. No és estrany, doncs, s’interposin traves abans s’exhaureixi el temps reglamentari de les apel•lacions.

La causa del problema no pot ser altra que la politització de la LEC, amb el comú denominador de la llengua catalana, cada dia més expansiva, lentament, però, enfortida amb més publicacions i major integració de la nova immigració i amb més autòctons que omplen moltes aules de Normalització Lingüística arreu de les comarques. Per contrast, i com a certificació d’aquesta asseveració, constatem que no succeeix el mateix al País Basc, -on el nacionalisme ha estat suplantat políticament-, ni a Galícia, on la llengua pròpia fa anys no té una pujança exuberant. El fet d’una immersió lingüística escolar positiva durant trenta anys, aproximadament, és irrefutable i irrenunciable, perquè es compleixen escrupolosament els objectius finals de l’ensenyament obligatori de tots els estudiants del país: parlar i escriure correctament les dues llengües, catalana i castellana.


Ramon Mas Sanglas
12/10/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091103/53816798876.html