Immersions lingüístiques (Falta 9NOU)

Fins el darrer dia, però, no se n’han pogut estar. El partit PP català ha presentat recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Ha pogut més la denúncia al Tribunal Constitucional que el diàleg, l’opció més sensata del PSOE. Comença una nova odissea paral•lela a l’Estatut vigent, de qui depèn la llei educativa, ja en aplicació. La llengua catalana sempre ha estat la pedra angular del partit ultraconservador del país, imposant la uniformitat cultural i lingüística a tot el territori peninsular. El bilingüisme equidistant i la pluriculturalitat no té cabuda en els seus esquemes.

Polèmica estèril i sense fonament. L’Eurocàmara, recentment, ha rebutjat reprovar la immersió lingüística del model català després de 30 anys de resultats òptims. La LEC és ben explícita: “tots els alumnes assoliran per igual les dues llengües cooficials de Catalunya al finalitzar els seus estudis obligatoris”. Aquesta realitat està llargament demostrada i confirmada en les proves de la selectivitat de molts anys, on les notes de castellà superen en escreix les de català. El gran fantasma apareix quan es vol polititzar l’escola a costa de la llengua i la cultura minoritària d’un poble. ¿És el cas de Catalunya amb 11 milions de parlants en les seves diferents variants dialectals amb una història i literatura de mil anys?

La primera immersió escolar del català, menys de 6 hores diàries, contrasta amb la segona immersió lingüística castellana del carrer, els mitjans escrits, la premsa, el cinema, la televisió, el comerç,... que utilitzen més del 50% dels parlants en les mitjanes i grans ciutats. Si la clau de l’aprenentatge d’una llengua és parlar amb els nadius, el català corre un triple risc de supervivència en aquestes poblacions respecte del castellà, que el poden parlar, llegir, escriure i escoltar 18 hores al dia.
Qui s’aferrissa en la defensa unipersonal de la llengua pròpia com a vehicular a l’escola –sota l’excusa de la llibertat- està obsessionat en convertir cada centre en una torre de Babel a preu d’or. Per mostra, el barri de Ciutat Vella de Barcelona, amb més de 25 llengües maternes, on el català i el castellà són molt precaris. Sense citar extremismes, només cal recórrer les escoles catalanes on la nova immigració va del 20% al 50% en cada aula. La llengua unificadora i comú, per lògica, ha de ser el català, i no la de cada alumne/a, amb tots els respectes a la normativa de la segona llengua cooficial del país que té un marc ben definit d’atenció personalitzada envers els nouvinguts.

És admirable la inserció voluntària i respectuosa de la darrera generació migratòria a Catalunya quant a la llengua, en contraposició a la immigració interior del país de les dècades de l’últim mig segle XX. Ningú emigra per gust, sinó per necessitat vital. Espanya, desafortunadament, ha estat històricament, un país força nòmada arreu del món. La primera llei de tot canvi és l’adaptació al medi, tradicions i llengua. La flora i la fauna ens donen un exemple perfecte de coexistència i climatització al seu entorn per sobreviure. Com és que el ser humà, anomenat racional, vulgui distorsionar les lleis naturals capgirant l’ordre lògic?

El ciutadà català sempre ha estat tolerant amb el bilingüisme oficial facilitant el diàleg. Per què, doncs, tanta exigència i crispació política per simples nimietats? La riquesa lingüística no té preu. El problema sorgeix del món adult, no dels infants, a qui l’aprenentatge d’una segona i tercera llengua aliena a la materna és poc més que un joc. Afortunadament, Catalunya comença la immersió trilingüe. L’anglès és una nova finestra al món que no substitueix el saber de casa. La cultura no té fronteres i els fills ho agrairan, malgrat la visió futurista limitada, d’alguns pares.

Si cada poble no defensa la salut de la seva llengua pròpia, qui ho farà? És trist i menyspreable utilitzar el poder polític i el partidisme per esclafir uns drets culturals mil•lenaris i una llengua viva reconeguda mundialment. Una Catalunya plural i acollidora no es mereix la denúncia i el rebuig d’una LEC votada per quasi la totalitat parlamentària del seu govern. Els radicalismes es paguen amb la mateixa moneda. Els independentistes hauran d’agrair la seva força a la intolerància conservadora? És cert i segur que la dita “de fora vingueren i de casa ens tragueren”, no es farà mai realitat, mentre la llengua i la cultura siguin vives.



Ramon Mas Sanglas
19/10/2009