Olimpíades electorals

Els polítics catalans han iniciat l’escalfament de la cursa electoral un any abans. Ells guisen, amaneixen i s’ho maneguen tot, fins el dia de la votació, després de marejar la perdiu els darrers quinze dies. Només en aquella jornada és imprescindible el poble –la democràcia- per comprar el seu vot, moneda de canvi per quatre anys més de tranquil•litat i bon viure. Qui ho negui, com justifica tal desassossec maratonià, per abastar la cadira del poder a un any vista?

Per conquerir aquest dia de glòria s’imposa l’aparença, almenys, d’uns deures més ben fets que l’adversari, durant la legislatura. Ara urgeix endreçar la casa, fer bugada dels pecats amagats, si per mala sort albiren la llum de la veritat. Uns, estan obligats a fer actes de contrició i penediment, mentre d’altres veuen l’esperança del pòdium més a l’abast. Ara toca l’escenificació o paròdia de l’apropament per transmetre una imatge impol•luta als ulls de l’electorat. Quan la conducta poc desitjable del polític mereix ser reprovada pels seus mateixos companys de coalició, aconsellen als capitostos que “agafin el toro per les banyes” i “facin net”. Què és això? Que reestructurin el llistat dels seus subordinats segons la fidelitat i utilitat al partit? S’obliden que el poder democràtic del poble és qui els passa pel sedàs a tots, que els avalua per renovar o extingir el contracte, i no la cúpula de cada partit. Aquest és el pitjor mal, endèmic, de les candidatures tancades. Només els votants atorguen les medalles d’or, plata i bronze pel servei rendit al ciutadà, no el partit. Les negligències i la ideologia erràtica sovint passen factures cares.

És hora de canviar el xip i decretar l’extinció del mecanisme electoral actual que amaga dins l’anonimat persones ineptes i s’ignoren currículums de polítics valuosos que no tenen l’opció de presentar-se lliurement amb l’aval d’unes signatures. Defenso el rèquiem de les llistes tancades en pro de les obertes o nominals, sense ordre de candidats, encara que es presentin en coalició. Si fins ara, la manca de temps ha estat d’excusa per no fer-ne llei, proposo que els partits que no incloguin en la seva campanya electoral la urgència d’aquesta demanda popular, tinguin el rebuig en les urnes. Exemples del model no en falten arreu d’Europa (Suïssa, Luxemburg, Finlàndia, Anglaterra). Volem candidats cara a cara i de la mà del poble, sense l’antifaç del partidisme i la seva idiosincràsia. Prou d’opacitats polítiques emmagatzemades en el si de cada facció fins l’esclat de la bombolla, just abans de les cites electorals.

La veu del canvi que propugna la societat de l’abstencionisme o vaga del vot, és més potent i clamorosa que una manifestació general del país. El seu missatge és ben explícit: no volem els governants que ens autoimposen per ordre de llista i sota pressions mediàtiques. Volem concedir les medalles de la responsabilitat als polítics més professionals que s’hagin acreditat com a experts i siguin mereixedors de la confiança individual a través de les urnes.

Ramon Mas Sanglas
10/10/2009