Pedagogia del vot en blanc

Sembla anecdòtic o irrisori que alguns polítics actuals puguin transmetre al poble un missatge pedagògic digne de ser escoltat. La seva bona fe entestada en fer-nos creure que fan una tasca convincent de govern es contradiu amb la nimietat dels seus fruits i la ineficàcia del seu discurs. Les dues cares de la moneda que ens ofereixen per comprar el vot els delata quan les paraules xoquen amb els fets allunyats de la democràcia, del servei i l’apropament al ciutadà. Cada vegada que sonen els tambors electorals sembla que l’ambient s’enrareix de neguit i angoixa. Aquests senyors, anomenats polítics, com s’han guanyat, genèricament, tal rebuig i tanta decepció? La seva campanya incita un revulsiu a la propaganda que envaeix les llars i les bústies, com si d’un intrús es tractés, en lloc de veure’ls com una esperança de renovació. Tenen ben merescut el suspès acadèmic com a pedagogs de la política, perquè s’han volgut amagar darrere les bambolines del partit en lloc de donar la cara al descobert, individualment. Poques excepcions salven l’honor dels seus càrrecs i la dignitat de les urnes.

La cultura del vot democràtic útil està arrelant cada dia més, enfront del vot perdut en el maremàgnum i camuflatge dels interessos partidistes. La fita és ressuscitar el convenciment electoral per la via de la participació activa, però, exclusivament en forma del Vot en Blanc, mentre la llei de les llistes obertes no ens lliuri del segrest de la democràcia que ens té empresonats dintre les candidatures opaques de les llistes tancades. Hem de fomentar l’hàbit de la participació com a obligació de consciència. És urgent potenciar el dret del poble a decidir sobre persones i noms, no únicament sobre partits, promovent campanyes del Vot en Blanc per salvar la dignitat del bon polític, allunyar-lo de l’ambició del poder vitalici i convidar-lo a parlar amb el ciutadà veí. En definitiva, donar-li les eines pedagògiques del diàleg i la proximitat perquè escolti i transmeti al parlament què vol el poble, en lloc d’imposar-li el què no necessita.

El Vot en Blanc, a diferència del nul, és dir no a la degeneració dels governants sense discriminació de dretes i esquerres. Com que ells ens ignoren, els ignorem, anant a votar -perquè som demòcrates-, però, en blanc. No ens convencen les seves propostes, ni les persones desconegudes que s’emparen en coalicions corruptes i sense transparència.

El Vot en Blanc no comptabilitza per fer sumar escons, però, és tan vàlid com els altres. Aquest és el gran càstig que el votant imposa als polítics que no els mereixen ocupar folgadament. Negació a tots els aspirants. No és cap solució votar el menys dolent perquè estem accedint al xantatge de la campanya quan pregonen el seu ego i es carreguen els adversaris. Només amb un alt percentatge de paperetes en blanc es demostraria la baixa representativitat popular en les seus parlamentàries. Si l’índex de votants als partits fos inferior als 50%, ¿amb quina legalitat i força es sustentaria un govern sense la confiança majoritària del poble? El recompte final de participació posaria en evidència el baròmetre real del recolzament o del càstig. És un vot positiu més temut que l’abstencionista, que denota simplement indiferència, i no repulsió. Un és d’apatia i l’altre de protesta.

La gran labor pedagògica popular és alliçonar als representants que volem, no a la inversa. La vella escola del partidisme ha perdut la funció i utilitat d’agermanar ideologies perquè els afiliats han traït els seus principis nobles de servir la democràcia. El poder, sense límit de temps i espai, ha cegat l’horitzó de molts parlamentaris. Només amb persones lliures, qualificades i convençudes naixerà un nou panorama polític gràcies a les llistes obertes.

Ramon Mas Sanglas
28/10/2009