Proposta d’un nou calendari escolar

La previsió dialogada sempre és imprescindible, malgrat la polèmica dos any abans. L’anunci no és novetat: una setmana escolar de vacances al febrer del curs 2010/2011. El calendari acadèmic europeu sempre ha estat un punt de mira unilateral, però, insuficient en si mateix. L’àmbit escolar està lligat al món del treball, les festes anuals, la climatologia, l’arranjament dels locals, la renda familiar, la flexibilitat horària,...per conciliar més bé el “modus vivendi” dels adults amb els fills. Podríem agrupar en quatre consideracions o incògnites la modificació del calendari:

Primera. Sense una visió global i específica, alhora, dels calendaris laboral i escolar, no es poden harmonitzar recíprocament. El departament d’Educació s’ha d’entendre amb el món empresarial i sindical per consensuar, mínimament, les dates de les festes laborals comunes i un horaris més flexibles, sense descartar la jornada acadèmica intensiva en certes edats, tot el curs o en temporada de més calor.
El trimestre escolar més llarg és el primer, fins el Nadal. Per què no implantar un període de descans a principis de novembre si el curs ha iniciat la segona setmana de setembre?
El període vacacional de febrer només té lògica si el segon trimestre comença el 2 de gener, com a Europa, i no el dia 8 del mes, per donar marge a més dies lectius. Quan la Pasqua s’escau molt aviat els dos períodes resulten molt curts. Considero un pedaç aquesta interrupció i fora del context anual sense el descans de la tardor. Amb dues setmanes addicionals sobrarien els dos dies festius locals i escolars.

Segona. Les persones implicades directament en litigi són els docents i els pares, a més dels destinataris, l’alumnat. De moment les discrepàncies són més que les coincidències. El professorat, via sindical o administrativa, no ha rebut, de moment, cap invitació per discutir la nova redistribució laboral. La setmana de febrer serà de descans, de monitoratge, de formació individual o de preparació acadèmica? Els pares disposaran, majoritàriament, del mateix nou descans setmanal dels fills, prèvia negociació amb l’empresa? Hauran de recuperar les hores o faran una permuta de les seves vacances estiuenques? Si cadascú va pel seu cantó la relació familiar serà inexistent.

Tercera. Els recursos humans i materials per ocupar l’alumnat que no pugui quedar-se a casa, d’on sortiran i qui els ha de costejar? Els monitors habituals del mes de juliol, -universitaris la majoria- estan en plena efervescència d’exàmens. Més del 50% dels alumnes no podran ser atesos pels seus pares o tutors. És un maldecap familiar afegeix a mig febrer. Si han de continuar a l’escola amb unes activitats complementàries s’aigualeix l’objectiu bàsic de la setmana, que és trencar el ritme lectiu. Les Ampes veuen amb bons ulls la novetat, però, a càrrec de l’administració, local o autonòmica. Em sembla que l’economia pública no està per afrontar tantes inversions.

Quarta. El fills són del pares, no dels avis, veïns o cangurs. L’afegit d’uns nous dies festius dins el curs acadèmic pot distorsionar la vida familiar si la societat empresarial i productiva no és flexible per compatibilitzar-ho. La continuïtat de les vacances estiuenques ofereix més comoditat que en períodes interanuals. La proposta del departament només s’optimitzaria amb la disponibilitat majoritària i simultània dels pares amb el triple objectiu de relaxament acadèmic, laboral i d’estalvi.

La valoració que se’n desprèn, és que s’ha de ponderar millor la decisió final mentre la confluència de tots els factors humans i econòmics no siguin més positius. No oblidem que l’horari de la jornada laboral juga un paper molt important en el còmput anual de les hores, en benefici o en contra de la conciliació família i escola.


Ramon Mas Sanglas
14/10/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091014/53804580509.html