Valors familiars i escolars sota xantatge

Adolescents francesos remunerats per evitar l’absentisme escolar crònic. Mesura que ha aixecat gran polseguera en els mitjans educatius i socials del país veí, pels tres centres experimentals de les rodalies de París afectats, extensible a una trentena d’escoles més el curs vinent, si el mètode reïx. Un premi de 10.000 euros per aula per fruir d’unes colònies pagades o viatges culturals, a canvi d’escalfar la cadira tot l’any, no és gens menyspreable. Han qualificat de situació extrema aquest recurs pecuniari per salvar el desinterès absolut i l’abandó escolar dels joves que no aconsegueixen portar-los a les aules per pròpia iniciativa. Pagar per obligar l’assistència escolar és, crec, carregar-se la magnificència de la funció docent, l’autoritat paterna i educativa, com si el treballador tingués dret a cobrar només per anar a la feina, productivitat apart. Per al jovent, feble en conviccions, no són uns antecedents maldestres per entrar al futur món laboral?

Quan els deures de l’aprenentatge no neixen de la força i voluntat individuals, sota la tutela de les obligacions familiars, l’escola se’ls converteix en un centre d’empresonament, a costa de més despesa pública, en el cas francès. Els valors del saber que menystenen i banalitzen, són fruit d’una desfeta familiar progressiva que sol començar premiant el fill amb la paga setmanal per fer-se el llit, parar la taula, comprar el pa,...i més endavant, la bicicleta o la moto, per aprovar el curs. Tot "a canvi de...” o cultura mercantilista que aprèn ben aviat del seu entorn. Regles d’un joc molt perillós que fa rebotar moltes criatures davant d’una negativa materna, tant nefasta com el “ho diré a la senyoreta o al mestre”, si no em fas cas. El rol familiar i docent s’han de complementar, i mai interferir, suplantar o contradir.

El súmmum de l’autoritat desacreditada, segrestada, és convertir la irresponsabilitat de cada edat, en un mercadeig condicionat al materialisme del diner o dels regals, per guanyar-se la simpatia i l’estimació. Això, és, posar preu als valors més nobles del servei a casa, l’altruisme, la companyia, l’estudi,...amb l’excusa de no traumatitzar o ferir la sensibilitat immadura del nen, aparentment. Ridiculesa absurda que pot aprofitar per fer xantatge l’adult o convertir-lo en la seva joguina, objecte de maltractament, quan li vingui en gana. Per aquí pot arrelar una incipient violència de gènere, -sovint abans de la majoria d’edat- quan de petit no s’assoleixen els hàbits dels respecte i de l’esforç per fer allò que no sempre ve de gust i sense contraprestacions.

Ramon Mas Sanglas
7/10/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091011/53801803424.html