Veritats a cau d’orella (NE)

En moments d’ofuscació mental o falta de serenor la vida se’ns presenta amb cara poc afable. Malauradament no són fantasies per a qui les mancances i falta de treball és el malviure quotidià. L’evidència d’una crisi sense final ha posat en circulació el doble eslògan: “no podem créixer més” i “no hi cabem tots”. Semblen anatemes perversos contra el benestar actual i futur. Dos anunciats que podrien ser una invitació a fer fora els nouvinguts i un stop a les aspiracions de les noves generacions. Sentències que preses al peu de la lletra portarien la desesperació col•lectiva. Busquen matisos i atenuants a les mitges veritats del contingut, sense enganyar-nos.
El pecat original d’haver estirat més el braç que la màniga tindrà un llarg purgatori, si som capaços d’estalviar-nos un infern de lluita permanent. El planeta està limitat en recursos. La sobreexplotació va contra la sostenibilitat bàsica dels éssers vius. Com a racionals utilitzem la ment per fer entendre i aplicar el vocable compartir amb sensatesa i equilibri. La bogeria del neocapitalisme financer ha dividit el món. Que els financers d’USA s’hagin repartit quatre bilions de dòlars per salvar la seva prepotència és una mesquinesa humana com a entitats privades. Dinamitzar l’economia espanyola a partir dels Bancs, -mestres de l’especulació- , injectant diner públic, no és reajustar la despesa ni aprimar l’endeutament. Pagar sense res a canvi, ni crèdits raonables, és la humiliació del contribuent i un trepig de la democràcia. Els governants han capgirat els valors socials i els drets humans amb les retallades sanitaris i educatives. Donar més espai als rics a costa del salari i treball del pobre és sostreure el pa de taula. Amb aquesta filosofia cada dia serem més petits, evidentment.
La indignació contra tals polítiques neoliberals és mundial. No obstant, les mesures correctores han de néixer en el si de cada Estat. La plaga de l’atur no pot trobar solució definitiva amb una diàspora massiva d’habitants. Amb la fugida desesperada de cervells i personal qualificat empobrirem més el país. L’única sortida eficaç és el repartiment de treball, de capital i del temps. Cal repartir hores, reduir la setmana laboral i ajustar la remuneració, si la productivitat no compensa. Recordem les 35 hores setmanals a França, amb un suport mediocre de l’empresariat. Si el consens no és bilateral quedarem a l’estacada. Quan un bé escasseja s’ha de repartir entre tots. Principi contrari a la política nefasta de les retallades: reduir personal i treballar més hores. Més atur. Si no apliquem la cultura del saber compartir i viure amb menys, per evitar polítiques de subsidi, no acabaran les esbatussades. El consum és la mare de la productivitat rentable, en benefici de l’estalvi i l’eixugament del dèficit. Com més reduïm el cercle de la riquesa, més engrandim el de la pobresa.
Entendre que estem malalts econòmicament no vol dir viure fulminats pel pessimisme. Els serveis de subsistència s’han de salvar a costa de les burocràcies prescindibles, primerament, i amb els sacrificis del benestar personal després, si són insuficients, no a l’inrevés. Treballar anys i panys per pagar interessos d’endeutament –fruit d’unes alegries incontrolades- és poc estimulant, però, forçós. Pitjor pecat, però, que ho pagui injustament el treballador innocent. D’aquí la controvèrsia del “no podem créixer” per culpa aliena o del “no hi cabem” perquè ens faci fora qui sempre més ha tingut o només ens hi vulguin a l’hora de pagar el pastís. Estem en una cruïlla complicada i cal emprendre decisions encertades, no interessades. Un bon lideratge d’experts intrèpids és prioritari, més que de polítics. No poden créixer uns pocs a costa de decréixer molts d’altres. El 20-N els candidats que rebin l’encàrrec popular de pilotar l’Estat que mirin el futur del país amb consens, prescindint de tot interès partidista, si no volem naufragar estrepitosament.
Ramon Mas Sanglas – 21/10/2011