Autonomies fictícies

Estrictament parlant, el mot autònom significa lliure de l'autoritat externa. A efectes pràctics, que funciona per si mateix amb subsistència pròpia. En termes institucionals i de territori, les Autonomies de l’Estat espanyol són limitades per quant depenen econòmica i políticament d’un nucli central que les organitza, administra i legisla dintre un marc comú per mantenir equilibris d’igualtat. Aquesta és la lletra i l’esperit constitucional del 1978, llevat del cas basc. El pas de la dictadura a les llibertats regionals va ser positiu aleshores, insuficient avui. Patim l’enquistament de la casta política instal•lada aquí, malauradament. La crisi –amb veu d’indignació- crida noves vies de ressorgiment econòmic, aixecar la llosa de la Carta Magna que impedeix ser autònoms eficients, en perjudici de l’ocupació i la qualitat de vida. Les balances fiscals avalen que aquests vasos comunicants estatals maten l’empenta autonòmica capdavantera per les càrregues sobredimensionades.
El centralisme radical és poc democràtic, molt rígid i menys productiu. Un sistema subvencionista amb transferències dosificades, un retràs financer. Han d’arribar eleccions perquè es destapin els tabús i recels partidistes i s’aboleixin les institucions innecessàries? Cada cap de setmana preelectoral els candidats a la Moncloa ens descobreixen fórmules màgiques per vèncer la crisi i l’atur que no han aplicat governanat. Reconeixen duplicitats administratives a dojo, personal directiu sobrer, Ministerios estèrils amb continguts transferits, un Senat sense representació territorial, excés de diputats i regidors municipals, serveis ambigus de les Diputacions i Consells comarcals burocràtics, entre d’altres. Veuen els problemes transitòriament ara, però, s’obliden de les solucions quan arriben al poder. L’experiència òptima d’un concert econòmic basc-navarrès –només amb el 9% d’atur- no és extrapolable a la resta d’autonomies que el reclamin? No cal fotocopiar el model, sinó la mecànica recaptatòria i administrativa. La Constitució espanyola –canviada pels europeus- no pot dissenyar nous camins de gestió autonòmica? Urgeix la segona transició per esmenar moltes llacunes de la primera, sense cap desfeta del país. Només falta la voluntat política de diàleg i canvi. Què temen?
No hem d’entrar en cap competició territorial. Ni excloure ningú. Si Catalunya demana un pacte fiscal per sortir d’una via econòmica morta i aparcar actituds pidolaires, no impedeix que les restants regions s’ho plantegin dintre les seves possibilitats. I com no, qui vulgui associar-se per ser més forts sota la tutela directa de l’Estat, seria una opció prou vàlida. La micro regionalitat d’Autonomies sembla no haver donat els fruits esperats per igual. La redefinició territorial tindria en comú l’aportació proporcional a l’Estat pels serveis unificats: l’exèrcit, la representació exterior, la monarquia, despeses de capitalitat política. Prou reivindicacions competencials, transferències pendents o parcials i les duplicitats inútils.
Tot concert o pacte econòmic autonòmic no ha de suposar cap excepcionalitat, sinó la norma, per demanda popular. Un símptoma de majoria d’edat d’un fill és l’emancipació paterna, capaç de viure dels seus recursos. No és cap divorci familiar. La dependència forçosa de papà Estat és una mostra d’immaduresa política i de proteccionisme interessat. Les eines financeres pròximes són més controlables, valorades i eficients per combatre l’atur. Omplen de realisme el terme autonomia. No ho barregem amb patriotismes i deixem les rancúnies nacionalistes del passat. Política, història i economia mal interpretades formen un còctel explosiu. Que els recursos regionals són diferents, és obvi. Pretendre que tots siguem igual de rics amb el mateix benestar social òptim no és un repte imprescindible. Sempre hi hauran diferències, com ara, compensables amb una quota de solidaritat rigorosament estudiada i justa. En tota cursa no tots han de ser primers, i depèn més de l’esforç que de la sort, normalment. És hora de redreçar el camí sense escrúpols amb respecte i valentia. Llibertat i justícia són els dos eixos prioritaris que han d’encapçalar tota reforma –també dels rics- amb el vistiplau del poble, no dels polítics només. No acceptar una autonomia amb plens drets és una provocació a la segregació o una condemna a la rivalitat perpètua.
Ramon Mas Sanglas – 6/10/2011