Catalunya, trofeu d’Espanya

Les armes maten, però les paraules inoportunes i frívoles aviven conflictes innecessaris, latents fa segles. El senyor Peces-Barba ha estat la persona menys indicada per recordar el contenciós espanyol-català del 1640. Si Espanya va fer una mala tria entre portuguesos o catalans, ha tingut moltes oportunitats per rectificar la història i deslliurar-se d’aquest llast agredolç que maleeixen, però necessiten. Per què no s’han desfet de Catalunya al llarg de 300 anys? No cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per assegurar la fidelitat catalana al regne d’Espanya. L’espoli fiscal de 17.000 milions d’euros anuals ja impedeix tot intent de fugida. El subconscient de Peces-Barba l’ha traït. L’esperit conqueridor d’Espanya veu Catalunya com un botí de guerra. Un trofeu valuós que no pot deixar escapar a qualsevol preu. Catalunya està estigmatitzada per la història castellana com una pertinença o colònia de la Castella imperialista, a qui paga impostos de vassallatge. Mentalitat de domini de quan feia les amèriques.
Aquest senador il•lustre va tenir l’oportunitat de redactar una Constitució per a tots. Amb aquestes reflexions incendiàries reconeix implícitament que es va fer malament o va quedar inacabada. Si el seu paper, després de 40 anys de discòrdia franquista, era unificar criteris i respectar drets sota l’empara de la pau, no es mereix l’apel•latiu de “pare de la Constitució”. Els fills que no troben a casa el respecte de la seva identitat i el reconeixement de la llengua pròpia tenen necessitat d’emancipar-se. Qui provoca aquesta ruptura o divorci és un separador. Conseqüentment, ¿d’on prové la vocació independentista de tants pobles? En el període de transició del 1978 la comissió constituent i els catalans en desacord van perdre una ocasió d’or per llimar confrontacions. Mai van rebre l’oferta ni cap possibilitat de tria. Se’ls va imposar, una vegada més, el poder de l’Espanya unificadora i centralista.
Potser ara s’entén perquè volem una segona transició democràtica, quan la primera fou un simulacre o assaig. Durant 35 anys hem tingut massa conflictes evitables: un Estatut trinxat, la llengua vetada, l’economia fiscalitzada, la identitat burlada. No oblidem la infinitat de boicots. Portem l’estigma de la maledicció aliena com a poble que ha reeixit en la història per ser lluitador, creatiu i constant. Per això no celebrem cap derrota, sinó la victòria de cada aixecament.
Catalunya necessita un nou estatus econòmic i polític per sobreviure. Si l’entesa no pot ser pacífica és que la democràcia grinyola fort. Si és insuficient un reciclatge caldrà motor nou. No cabem tots en un sistema incòmode, tot i pagant bitllet de primera. No és un crim demanar una reforma constitucional. La democràcia, ¿fa més por que la dictadura? Si la primera transició es va batejar d’heroica, ¿per què tanta resistència a la segona? El rodatge de 35 anys de llibertat limitada ja és garantia de maduresa popular per saber què és decidir. Peces-Barba, no vingui amb hipòtesis humorístiques de la broma fàcil sense els catalans. Sense tanta solidaritat envers Espanya, Catalunya no estaria a la deriva en aquests moments. La porta de sortida continua barrada. Per què amaguen la clau de l’entesa tan sigil•losament? Catalunya no ha perdut l’esperança del trànsit definitiu a la llibertat plena dels seus pobles sense cap bombardeig.
Ramon Mas Sanglas – 31/10/2011