Eta, adéu per sempre

Punt i final al cicle d’ETA, a l’extorsió, el crim i el terrorisme. Sí, a les reivindicacions d’una societat que obre les portes a decidir lliurament. Ha finalitzat el mètode antidemocràtic de l’assassinat covard i absurd. El camí de la violència i les armes no porta enlloc. Només amb el diàleg i la democràcia –com sempre ha intentat fer Catalunya- poden entendre’s els pobles malgrat llenguatges diferents.
No hi ha victòries a celebrar quan hi ha víctimes innocents. Només comença una nova etapa, suposem que pacífica. Entre els vius no hi ha guanyadors ni perdedors. La llibertat i la raó no és propietat de cap bàndol, només del poble. La retrobada, no fàcil entre generacions, serà el millor gest per aplanar la ben entesa entre l’Estat central, la pàtria basca i el seu futur. A més reconciliació menys confrontació. Els partits polítics són simples interlocutors que poden facilitar o enterbolir la reunificació d’un país dividit. No pertoca només a l’Estat marcar pautes. La pilota que ha deixat la banda terrorista està en mans dels autèntics demòcrates, no dels interessos patriòtics d’uns i d’altres, amb el missatge clar de respectar el dret a decidir.
El moviment ETA va aparèixer per combatre el franquisme usant el terror quinze anys. Va continuar la mateixa estratègia a partir del 1975 fins ara, per alliberar Euskadi de l’Estat espanyol. Si el concert econòmic basc és fruit parcial d’aquesta pressió, amb la bandera dels drets forals històrics, continuar l’extorsió fins avui dia ha estat un error greu sense fruits. La memòria històrica no aplaudirà mai aquesta trajectòria, i menys, els recursos emprats. La fermesa de la ciutadania peninsular sempre ha rebutjat la violència de quasi mig segle d’existència etarra. Els hereus polítics de l’esquerra “abertzale” també s’han desmarcat per arribar a una solució dialogada. La llavor ideològica de l’independentisme té arrels profundes. La fructificació dependrà de tot un procés negociador, lent i racional. Amb l’anunci del cessament definitiu de la lluita armada i la dissolució de la banda s’inicia un període dur de confrontació política, que vol dir, refer el destí comú sota voluntats majoritàries nacionals i autonòmiques amb un referèndum popular final, si cal.
Tota la nació, malauradament, en sap massa de tragèdies bèl•liques civils. Sap que la restauració de les llibertats reprimides és un camí dolorós. La memòria dels camps de concentració i les rancúnies entre nacionalistes i republicans d’antuvi, es reviurà en moltes llars basques durant anys. Sense demanar perdó, difícil reconciliació. Lliurar les armes és un gest material important, però, imprescindible acceptar la culpabilitat. La pena de presó no és justificatiu de l’error comès, els morts no tenen retorn. Els familiars de les víctimes han de ser intermediaris per facilitar el retrobament, més que els polítics. La sobirania basca és una fita a costa de sumar llibertats, no de més repressions. Es demanen passos bilaterals de reconciliació: acostament de presos i claudicació etarra total amb reconeixement i perdó. Les dues fases condicionen una tercera: que l’Estat reconegui el dret del poble basc a decidir el seu futur lliurament.
Ningú dubta que al govern entrant del 20-N se li ha girat més feina de la prevista, a més de la crisi rabiosa que es resisteix de valent. Els dos focus sobiranistes de Catalunya i Euskadi posaran a prova de foc la saviesa política del consens i els valors de la democràcia real. Amb els dos grans territoris històrics de l’economia espanyola no és bo mantenir una rivalitat eterna. Si no aconsegueixen l’entesa política i financera amistosament no quedarà més alternativa que acabar la confrontació amb una consulta popular vinculant. En democràcia internacional el jutge imparcial final és el veredicte de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 24/10/2011