Per què els polítics menteixen?

Durant les campanyes electorals la premsa i la informació pública van farcides de falses promeses i mentides de calibre gruixut. Sabent que els perjudica la credibilitat, ¿per què les diuen tan grosses i s’hi juguen el prestigi? És el rol estàndard de la política actual. Menteixen prometent el què no tenen a l’ abast, ni intueixen què passarà. La mentida política és congènita per innòcua: “ho puc prometre ara, però no ho puc complir després”, perquè el vent ha canviat de direcció. Promet, promet, que alguna cosa colliràs. L’atzar i la ingenuïtat del votant són aliats importants. Qui no s’arrisca perd la possibilitat del vot casual. El silenci –estratègia del PP- és eloqüent només quan les estadístiques auguren una mínima seguretat de reeixir en les urnes. Al seu líder li convé callar per no ensenyar les cartes negres que haurà de jugar. Amb l’alternativa d’un contrincant derrotat tindrà el passaport a la Moncloa sense grans discursos: “el ciutadà ja es trobarà la crua realitat del canvi”. No cal angoixar-lo, prèviament, per evitar més abstencionisme.
La mentida política és com un joc, una estratègia del convenciment fàcil, no una immoralitat. L’ètica abstracte del polític és la conquesta del poder com sigui. Per al partit tot és vàlid, mentre guanyi. La persona implicada forma part de l’engranatge i es deu al sistema. Els escrúpols personals passen a segon terme si és bon polític, perquè no ha de donar comptes a ningú com a individu. Aquí està el nucli de la indecència política: el governant sortit del poble té la poltrona quatre anys amb un projecte poc realista o camuflat. Sota l’empara del partit pot cometre errors -més amb majoria absoluta- , sense cap dimissió, malgrat els retrets públics. Només l’oposició podria vetar-los i contrarestar els efectes perniciosos, però, entre col•legues de professió s’ha de ser cautelós. “Avui per a mi, demà per a tu”. La bipolarització política és el pitjor enemic de la democràcia i la transparència, després de la majoria absoluta.
Els dos pecats capitals del sistema electoral són les candidatures tancades com a premi de fidelitat o antiguitat dels aspirants i la falta de rigor del programa sense un calendari i dates d’execució de cada objectiu. Com que no hi ha sancions ni dimiteix ningú per un incompliment programàtic, la falsa promesa i la mentida més solemne queden impunes. Diem que la culpa és del sistema que ells legislen, quan en realitat els culpables som tots els ciutadans per admetre’l i donar el consentiment del vot. Com trencar el cercle viciós? Exigint i votant escons buits (Candidatura “Escons en Blanc”) fins el canvi de la llei electoral o bé, que no pugui governar ningú sense un 50% mínim de participació. Aleshores l’abstencionisme seria comptabilitzat com una forma popular democràtica i vàlida. Repetir els comicis.
La classe política no hauria de tenir l’exclusiva dels parlaments. El partidisme sota la servitud de la banca i el capital manipula la llibertat ciutadana. Quan un govern es mou amb paràmetres de poder i no de servei a la societat la consciència política queda ferida de mort i els valors de la justícia, la veritat i la professionalitat s’esfumen. ¿Per què no encomanar la governació d’un país a la intel•ligència i sensibilitat humana d’experts economicistes i juristes aliens a la parafernàlia política corrupta i tramada? Si no podem decidir el mecanisme per triar els nostres governants sense cap imposició som titelles del seu món d’interessos i la paraula democràcia és pura filantropia i permissivitat passiva.
Ramon Mas Sanglas – 1/11/2011