Crisi europea i crisi espanyola. Crisi del capitalisme i crisi immobiliària. Vivim les dues, com a víctimes i a més, autors de la segona. Les entitats bancàries han canviat els euros pel totxo i dos milions de ciutadans la nòmina per l’atur. L’avarícia insaciable ha enterrat el futur generacional feliç que ens prometíem. Per què no aprenem la lliçó sense enverinar-ho més, sabent que va per llarg? Les mesures estatals inadequades estan gestant una crisi d’embargaments sense precedents. Bancs i Caixes sense liquiditat no poden complir la normativa europea i han de recórrer al Banc estatal per subsistir amb diner de l’erari comú. És tècnicament incorrecte i moralment injust. El contribuent no pot permetre l’enriquiment privat a costa dels seus tributs quan li treuen el pa i el treball.Els serveis bàsics de sanitat, educació i obra social perden prestacions i personal per manca de recursos. Les empreses privades sanegen les seves economies acomiadant treballadors i fent expedients ERO. Els funcionaris han rebaixat els salaris amb percentatges diferents. S’han congelats pensions per segon any consecutiu. Si les empreses privades no tenen cap injecció financera de l’Estat per evitar tancaments definitius, ¿per què les entitats bancàries privades, fusionades o aïlladament, reben grans quantitats per conservar el seu rànquing expansionista? Dues raons justificarien els macro préstecs: primer, per salvar els dipòsits dels clients, però mai, per fer créixer els beneficis de l’accionista inversor a costa estatal. Segon, per obrir obligatòriament l’aixeta del crèdit amb criteris ajustats i sense especulacions, donant facilitats al consum, la productivitat i la contractació laboral.
A què respon aquesta política bancària de privilegis públics? Als poders fàctics mancomunats del neoliberalisme entre polítics i banquers. El trípode mundial de l’economia el forma la xarxa financera, l’entramat polític i l’empresariat de primera línia. El partidisme polític de tots colors –la partitocràcia- sense el recolzament monetari fort, no tindria consistència electoral ni futur. Però, aquests magnats de l’euro, sense una legislació favorable i un suport judicial treballarien sense garanties mercantils. El tercer peu, l’emprenedoria, serveix de via de transmissió cap al món laboral, sotmesa a l’aventura de la inversió, que sense beneficis no s’arrisca, lògicament. L’amalgama dels tres elements mou el capital – enverinat- al qui servim i ens sotmetem per les regles del joc imposades.
Tota entitat bancària sense futur cert i solvència autònoma hauria de tenir dues opcions terminals: la nacionalització temporal o la desaparició com tota empresa sense actius. L’endeutament de Bancs i Caixes a llarg termini serà un llast de la societat, amb pèrdues d’obra social i de confiança, que s’han guanyat a pols per la cobdícia. La descapitalització per una banda i els fraus directius en salaris i pensions escandaloses per l’altra, posen en dubte el continuisme dels serveis. El capítol diari de les retallades fa volar imaginacions. Si els economistes dels governs no són capaços d’aturar les sagnies autonòmiques dels interessos bancaris encadenats a l’alça i l’empresariat no engega la producció seriosament, una tercera crisi neocapitalista acabarà engolint el mínim benestar que ens queda. La reforma de les administracions públiques, l’estabilitat de les finances i una nova fiscalitat dels rics són imprescindibles per restablir les balances de la recuperació i detenir les tisorades sobre la classe més empobrida. Cal deteriorar encara més la situació dels jubilats, el funcionariat i tot el sector obrer?
Ramon Mas Sanglas – 10/10/2011
A què respon aquesta política bancària de privilegis públics? Als poders fàctics mancomunats del neoliberalisme entre polítics i banquers. El trípode mundial de l’economia el forma la xarxa financera, l’entramat polític i l’empresariat de primera línia. El partidisme polític de tots colors –la partitocràcia- sense el recolzament monetari fort, no tindria consistència electoral ni futur. Però, aquests magnats de l’euro, sense una legislació favorable i un suport judicial treballarien sense garanties mercantils. El tercer peu, l’emprenedoria, serveix de via de transmissió cap al món laboral, sotmesa a l’aventura de la inversió, que sense beneficis no s’arrisca, lògicament. L’amalgama dels tres elements mou el capital – enverinat- al qui servim i ens sotmetem per les regles del joc imposades.
Tota entitat bancària sense futur cert i solvència autònoma hauria de tenir dues opcions terminals: la nacionalització temporal o la desaparició com tota empresa sense actius. L’endeutament de Bancs i Caixes a llarg termini serà un llast de la societat, amb pèrdues d’obra social i de confiança, que s’han guanyat a pols per la cobdícia. La descapitalització per una banda i els fraus directius en salaris i pensions escandaloses per l’altra, posen en dubte el continuisme dels serveis. El capítol diari de les retallades fa volar imaginacions. Si els economistes dels governs no són capaços d’aturar les sagnies autonòmiques dels interessos bancaris encadenats a l’alça i l’empresariat no engega la producció seriosament, una tercera crisi neocapitalista acabarà engolint el mínim benestar que ens queda. La reforma de les administracions públiques, l’estabilitat de les finances i una nova fiscalitat dels rics són imprescindibles per restablir les balances de la recuperació i detenir les tisorades sobre la classe més empobrida. Cal deteriorar encara més la situació dels jubilats, el funcionariat i tot el sector obrer?
Ramon Mas Sanglas – 10/10/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada