Por dels rics

Sempre han estat i seran els amos del món. Tot intent globalitzador de l’economia –cimeres G-8 o G-20 - per reajustar els països industrialitzats en pro dels desafavorits acaben sense acords. La història del mal anomenat tercer món, víctimes de l’explotació capdavantera del primer, no posarà punt i final a la tragèdia de la fam i guerra mentre el poder no s’humanitzi. Oblidem que el planeta és de tots els mortals sense exclusions.
La crisi mundial no ha estat una vacuna per aprimar la desestabilització. Els caps de govern estan atemorits i no gosen inspeccionar estaments d’alt nivell ni modificar estructures fiscals privilegiades. En sortirien malparats. Hem d’aplaudir alguns rics alemanys, francesos i portuguesos que han decidit, per pròpia iniciativa, aportar més impostos a les seves arques públiques. Per egoisme, més que altruisme. Saben que salvaran el seu patrimoni si tots plegats sortim més aviat del pou. És d’agrair el gest per l’adoctrinament als polítics. Amb l’austeritat dels pobres sols el camí serà més costerut. Obama fa mans i mànigues per reduir els seus marginats a costa dels rics. Els més reaccionaris hi veuen la mà d’un neosocialisme camuflat contra el creixement liberal de l’economia. Posar límits a l’enriquiment desmesurat, ¿no forma part de la condició humana per exigència de la mateixa racionalitat?
Tornem a casa nostra. Els polítics no comparteixen els criteris legislatius sobre els béns de grans patrimonis i les fortunes, legítimament acumulades, se suposa. Què dir de les corrupcions mafioses? La falta de liquiditat estatal i autonòmica obliga restaurar impostos sobre grans successions, després d’una recent abolició. El Parlament català aprova la mesura recaptatòria, però, passa la patata calenta a Madrid per falta de competència. Serà temporalment? Prou d’oportunisme electoral. Socialistes i populars es mullaran en la campanya 20-N abans de retocar més pagues de treballadors o jubilats? Els grans emoluments, públics i privats, haurien de tenir topalls i estar sotmesos a barems impositius de rang molt superior. Tothom s’esgarrifa dels fitxatges multimilionaris de certs jugadors i dels deutes impagats o perdonats dels clubs. Què dir de les plurinòmines esgarrifoses i pensions vitalícies? Els polítics no planten cara a la Banca –s’hi agenollen- , ni a l’empresariat multinacional. Paradoxalment, els impulsors i defensors de la democràcia són els servidors més fidels al capitalisme, no a la decisions del poble, que no gosen consultar. El segrest dels rics a través de les urnes, un poder fàctic massa arrelat.
Les retallades socials apedacen la crisi. Amb una reforma financera no caldria retocar sanitat i educació. Però el xantatge silenciat plana en les altes esferes econòmiques. Hisenda ha desat el ribot per aquests benaurats. La febre electoral d’esquerres picarà algunes crestes. Campanades al desert. Sabem que la porta d’evasió de capitals a paradisos fiscals no té clau. Que els favors polítics s’han de retornar per salvar la mútua connivència sense que la mà dreta sàpiga que fa l’esquerra. La indignació del 15-M s’estén al món, però, no traspua en la casta política impermeabilitzada. Són dos llenguatges culturals diferents. Una vegada més els comicis seran un simple relleu de governants: permuta de la Moncloa per l’oposició. Continuarà la cantarella de la crisi, ara per culpa de l’herència socialista rebuda. Música i lletra conegudes, fins quan? El director d’orquestra predestinat a canviar la partitura sembla no haver nascut encara.
Ramon Mas Sanglas – 15/10/2011