Decideix el poble, no el polític (NE)

No és cap acudit ni un insult a la intel•ligència política. Però, hem capgirat les funcions democràtiques. El sistema ens ha habituat a creure i votar el què decideix el mandatari per nosaltres. No hem assimilat la cultura del poder popular com la prioritat per dret. El mecanisme legislatiu electoral s’ha muntat a mida del polític –no de l’elector- , amb permís del capital. Conclusió, qui paga mana. Tots som ostatges del mecenatge neoliberal. Només un canvi constitucional valent pot redreçar l’ordre dels poders. ¿Està predisposada la classe política a renunciar el proteccionisme econòmic, viure només dels recursos del partit i afiliats, confiar en el poble sobirà i abandonar la servitud capitalista?
Un encadenat d’especulacions financeres ens ha dut al desert per falta de líders honrats. Trobar una drecera és demanar un profeta amb la bola de cristall. Les receptes dels ideòlegs no donen confiança després de tants fracassos. El ciutadà està més vehiculat als drets socials i laborals que als polítics. Censurem un govern que no admet canvis estructurals dels rics, ni electorals. El dret democràtic no tolera burocràcies absurdes, malbarataments i corrupcions que contrasten amb la pobresa. La sobirania popular no pot triar els governants sobre unes llistes tancades prèvies. Ens volen canviar la societat per anar millor ells o vetllar pel benestar comú? Passen de les veus indignades. Quinze dies abans del 20-N entraran en campanya -dies de zel intens- , on s’ho diran tot i blindaran el seu futur de quatre anys amb el vistiplau de les urnes.
El govern català es planteja deslliurar-nos del centralisme econòmic estatal per combatre l’endeutament. Maniobra difícil per les desavinences històriques seculars. L’única porta viable és la força del vot majoritari vinculant. Decidir, sí, però en tot i sobre tots, sense excloure els mateixos parlamentaris. La democràcia no delimita camps d’acció quan un poble ho reclama. Si la primera transició no contemplava aquesta possibilitat, obrim la Carta Magna novament i no tanquem en fals la segona. El nacionalisme no és una plaga ni el terror de les autonomies. Aquesta visió és pròpia del partidisme centralista, retrògrada i excloent. L’amalgama diversificada de catalans sobrevinguts no és cap obstacle si tenim expectatives clares a casa nostra. Si el dret a decidir és exclusivament dinerari no formarem una nació amb ideologia i cultura pròpies sinó un búnquer de riquesa, a base de treure’ns el fetge mútuament. La bondat política no pot estar renyida amb la justícia entre obrers i empresaris.
No invertim la piràmide. No són els polítics que decideixen quin Estat volem per salvar les seves conveniències. El votant confia en el polític digne per la seva exemplaritat, estil de vida i perícia. El poder del vot democràtic és manipulable fàcilment amb la promesa falsa: el camuflatge del vot captiu. Qui se’n deslliura de la captivitat? El sistema i el poder econòmic han falsejat la democràcia. Per això estem en el pou de la crisi. La societat enyora el líder altruista que s’oblida de si mateix per servir al bé comú. Trobar-lo és gairebé un mite, perquè el bon governant està enxarxat en múltiples interessos autonòmics, nacionals i europeus. Governar bé, és assumir el risc de decidir sense temor a errar sota la pròpia responsabilitat.
Ramon Mas Sanglas – 15/10/2011