Espanya, nació de nacions oficials?

Catalunya no és Escòcia, ni Gran Bretanya és Espanya. Tenen en comú monarquia, però no, el mateix grau de democràcia. Espanya ha patit daltabaixos en la República i la nefasta dictadura de 40 anys amb seqüeles greus. Aquest llast ha quallat i traspua en governants actuals a diferència de l’entorn històric anglosaxó, més obert a l’entesa nacional i interregional. Aquí som constitucionalistes del morro fort, inamovibles per les arrels. Les acusacions intimidatòries per sedició ho palesen. Aquest col·lectiu no ha assolit el valor democràtic com a prioritat per davant dels interessos polítics i la mateixa Constitució, sempre modificable.

Estem en un vaixell polític inestable. Les vel·leïtats de la campanya electoral fan canviar declaracions i contrarèpliques. Cada dia es belluguen els posicionaments independentistes. El sobiranisme convergent d’un nou estat s’ha suavitzat per evitar la sortida d’Europa. La moderació escocesa -ser nació amb la lliura i la monarquia- està forjant un nou motllo d’independència. Una nació catalana oficial sense trencar vincles espanyols i europeus, com se’n diria? Federalisme d’Estats hispànics? Nació de nacions? Amb monarquia, exèrcit i ambaixades comunes? Aclariu-vos abans del 25-N perquè el votant del previsible referèndum vol un Parlament amb diputats definits. Els matisos diferenciadors dels cinc partits que aposten per una Catalunya sobirana, federada o independent creen dispersió de vot i fomenten l’abstencionisme. Què pesen més, ¿les raons d’identitat històrica pròpia o les pressions centralistes per necessitat econòmica? El regne d’Espanya s’ha apropiat de la unitat territorial en nom de la reialesa i la cuirassa constitucional ofegant tot contrincant nacionalista . Què és millor, ¿està junts contra la voluntat d’un poble sotmès a l’espoli o viure amb llibertat democràtica als ulls internacionals? Prou confrontació de banderes. Imitem models actuals (Cameron/Salmond) si la guerra civil no ens va alliçonar prou.

Si dialogar equival estovar mentalitats, cedir bilateralment –estil britànic i escocès-, ho tenim  difícil per les intransigències partidistes i la tossudesa ibèrica. Europa no vol mullar-se com a àrbitre mentre el segregacionisme sigui hipotètic. Catalunya (amb el 20% del PIB nacional) és clau per cobrir el deute europeu del rescat immediat. Espanya necessita dels catalans, no la inversa, en la conjuntura autonòmica vigent mal dissenyada. Paradoxalment Catalunya necessita alliberar-se de la càrrega de 16.000 milions anuals per sanejar-se.  Pel bé comú –espanyols, bascos i catalans- és vital acabar amb les mútues dependències. Amb coratge i sense trampes, urgeix una segona remodelació territorial. El centralisme  no pot castigar més la pluralitat de nacions. Ni aïllament, ni uniformisme. Euskadi i Catalunya han demostrat fa segles la seva vocació política, lingüística i cultural d’Estat. Que parli el poble sobre el nivell de relació que vol mantenir dins d’Espanya o emancipar-se plenament. Decidim quins serveis comuns podrien tenir envers Europa i quines singularitats pròpies. Entrem d’una vegada en la cultura de la consulta popular com a mecanisme democràtic habitual enderrocant els murs recalcitrants del diàleg i els falsos orgulls patriòtics excloents.

Ramon Mas Sanglas – 16/10/2012