El mercadeig polític

Tota casta social té el calaix dels seus interessos preferents, el negoci personal o col·lectiu de supervivència. L’economia és l’eix, però l’ètica -com a valor afegit-, no se’n pot desentendre. El món polític, teòricament altruista, aplica massa sovint l’adagi bíblic: “la caritat ben entesa comença per si mateix”. Podria ser la conclusió de la desentesa dels partits catalans d’esquerres en el frustrat intent de coalició i un programa electoral unificat. La falta de temps i de criteris ideològics comuns, dues excuses d’aparador. Les tres realitats del trencament o desacord són la pèrdua  individual de vot en una candidatura única, l’ordre en el llistat i la desconfiança programàtica. Si ERC ha signat un xec en blanc a CiU sense condicions sobiranistes específiques, la resta de partits secessionistes filen més prim. No admeten una simple declaració d’autodeterminació sense l’objectiu definit d’un Estat català independent. La confusió de terminologies, la falta de sinceritat mútua i les mitges veritats entre els aspirants xoquen amb la mateixa foscor del votant davant les urnes. Un mercat ideològic envoltat de regateig d’aspiracions individuals no és gens exemplar i el millor brou per a l’abstencionisme i  el ressorgiment de més indecisos.

Actituds preelectorals d’aquesta mena són el revers de l’11-S, símbol d’unitat d’un poble ressentit i fatigat que busca una sortida digna amb líders qualificats i bons servidors. Si la ciutadania s’està polaritzant al voltant de l’autonomisme, federalisme i independentisme, ¿per què els candidats no orienten de manera cohesionada els seus programes sobre les mateixes tendències estructurals? La dispersió partidista quedaria simplificada a tres opcions. És vist que la cultura de coalició no existeix en la nostra societat de mandataris. Domina l’egocentrisme. Els múltiples fracassos electorals per dissensions internes de partit, ¿encara no han servit d’alliçonament? La bona política no es mereix el descrèdit del mal governant –sense mirar cap color polític- que divideix una societat ensorrada per la crisi.

Unes eleccions plebiscitàries no són subhastes de poder ni de productes de consum. Determinaran l’economia i el futur de milions de persones segons els criteris financers i administratius dels elegits. D’aquí la importància de la forma electoral i la nitidesa informativa sobre el contingut del full de ruta dels candidats. El Parlament català ha estat incapaç d’actualitzar el sistema electoral autonòmic en molts anys. Les llistes estrictament tancades desnaturalitzen una democràcia lliure. L’ambició per ocupar les primeres assignacions en la candidatura crea deliris, dimissions i lluites internes. Fins que el poble no confeccioni l’ordre dels governants mitjançant un llistat obert únic o votant lliurament els millors de cada grup, el sistema electoral serà una assignatura pendent en detriment de la democràcia.

Ramon Mas Sanglas – 8/10/2012