El diàleg oportunista i tardà de Rajoy

Paraula subtil, relliscosa i fonedissa en boca dels detractors o recelosos de Catalunya. El llop vestit d’ovella? “España ama Catalunya, no existiria sin ella, ni Catalunya sin España”. En moments decisius el cor fa dir a la raó insensateses que en plena lucidesa i en la praxis són el contrari. Curiosa forma d’estimar, a garrotades? La memòria no oblida fets nefastos del govern central disposat a parlar –ara- en situació límit de convivència després del 25-N. Els catalans han viscut actuacions antidemocràtiques contra un Estatut aprovat pel Parlament (86%), boicots i recollida de signatures contra Catalunya, denúncies contra la llengua pròpia i sentències adverses del TC promogudes pel Partit Popular, impagaments estatals pactats per llei, intent de segrestar la identitat catalana amb l’espanyolització dels escolars, etc. Un reguitzell d’humiliacions escrites i viscudes que no passen inadvertides en una campanya electoral plebiscitària. La petició de diàleg d’última hora, després de setmanes d’intimidació i pànic espanyolista contra el secessionisme, té poca credibilitat. Coneixem les estratègies ocultes i habituals dels conservadors en els comicis electorals nacionals i autonòmics.

Catalunya fa anys i segles que truca agenollat la porta de Madrid barrada al diàleg. El senyor Rajoy, ¿no va adonar-se el 20-S que Artur Mas venia a proposar-li un pacte fiscal i un referèndum aprovats per majoria parlamentària? De quin xantatge o ultimàtum parla, doncs, al cap d’un mes? Penediment oportunista? La simple cortesia diplomàtica no justificava una negativa en rodó. Va oblidar un poble català al carrer els dies 10-J i l’11-S. El problema greu d’Espanya és de sordesa crònica -eix del centralisme dogmàtic inflexible- i d’utilitzar Catalunya com a masover submís i bon pagador. Avesats a la imposició els ha trasbalsat sentir la veu i la plantada d’un vassall fidel. El segle XXI no ha arribat a tot el país? Les engrunes del senyor, l’era del peix al cove, s’han acabat.

La resposta del president Mas ha estat contundent, diàfana i compromesa. ”Molt tard, però benvinguda sigui l’oferta”, li ha contestat. Catalunya, en situació agònica, estén la mà al diàleg que mai ha negat, ni per pagar solidàriament. Però, senyor Rajoy, sense traïdoria ni jocs de malabarisme després del 25-N. És l’única condició per dialogar. El vot del ciutadà és sagrat per a tots els demòcrates del món. Sense murs constitucionals de cap mena perquè la democràcia està per damunt la Carta Magna, sempre modificable. Els sondejos indiquen que la majoria de catalans -inclosos molts empresaris- volen tirar pel dret, la creació d’un nou Estat sobirà. Per canviar tal convicció hauran de rebre un baptisme reparador de moltes ignomínies, resumit en la restitució íntegre de l’Estatut decapitat i el respecte a la singularitat lingüística i cultural de Catalunya sense pal·liatius. El 26-N Catalunya estrenarà – amb més atur i més retallades- un nou Parlament, amb majoria absoluta directa o pactada, que culminarà amb un referèndum –sí o sí- envers el nou estatus català que vulguin els ciutadans. Espanya tindrà una legislatura per negociar i aplicar un tracte diferent  envers Catalunya, sense ofecs, ni paraules buides. En cas de refer ponts, ¿quin seria el grau de diàleg, acatament pacífic del referèndum  vinculant i la relació Espanya-Catalunya d’acord amb les urnes?

Ramon  Mas Sanglas – 28/10/2012