Poder de la repressió o del poble?

La sortida de l’armari independentista de catalans i bascos sense complexos ha fet aflorar certs personatges de la caverna política del passat, amoïnats i temorosos del poder popular. Declaracions sospitoses i apocalíptiques de les darreres setmanes  contra actituds, manifestacions i criteris democràtics del segle XXI fa pensar que s’amaguen aparences de llibertat quan quelcom imprevist es mou. Veuen en perill l’estatus actual d’aquestes castes consagrades en la seva inviolabilitat constitucional? Res humà  sotmès a la voluntat democràtica és intocable, senyors profetes de mals auguris.

Testimonis literals publicats: “Ningú trencarà Espanya. Els que juguen frívolament a encendre el foc són irresponsables i s’atindran a les conseqüències” (Aznar). “Independència de Catalunya? Que no provoquin massa al lleó, perquè ha donat sobrades proves de la seva ferocitat al llarg dels segles” (coronel Alamán). Contra el referèndum sobiranista català: ”Cal anar preparant  un general de la brigada de la Guàrdia Civil per prendre el poder dels Mossos” (Vidal-Quadras). Els bisbes espanyols, si bé inviten al diàleg i reconeixen les legitimitats nacionalistes, estan més preocupats per “la desintegració unilateral de la unitat d’Espanya”. Més recentment hem sentit: “no hi haurà independència en cap territori d’Espanya”, afirma amb rotunditat Felipe González. Aposta per federalitzar Europa i Espanya. Els socialistes no han disposat més de 20 anys per portar-ho a terme?

La resistència a tota segregació catalana o basca pot respondre a dues lectures. Obertament, a la mala fe en boca dels enyoradissos dictatorials. Més benèvolament, podríem admetre la interpretació dels menys pessimistes. Es fan creus que el diàleg no pugui resoldre una entesa pacífica sense rescissions. Dues posicions antagòniques per mantenir la unitat espanyola a totes, amb dos recursos: l’ús del poder militar o el poder democràtic del votant. Uns i altres podrien estalviar-se excentricitats verbals. No és just parlar des del Sinaí al poble català revoltat i exasperat després de les provocacions constants creades pels mateixos predicadors. Han de trencar les taules de la llei constitucional o canviar-les per decisió popular majoritària, si no volen cap ruptura. Quaranta anys de dictadura han imprès caràcter en governants anquilosats al passat sense més alternativa en la seva època. La generació actual no reconeix cap xip diferent del dret a decidir, democràticament. Conflictes de butxaca, històrics, polítics, ideològics, centrats en el mot poder.

La bola de vidre no està en mans d’aquests pretesos messies. Tenen por a l’única veritat en democràcia, que el poder no és seu, sinó del poble. S’ancoren en les reminiscències  polítiques d’antuvi i al pes específic dels càrrecs ostentats per atemorir, aprofitant el factor crisi. Qui necessita més a qui? El fenomen polític de canvi està connex, inevitablement, a la preocupació  per sobreviure més dignament amb menys diferències socials, cada dia més remarcades.

Part de l’empresariat insisteix en revisar novament el “no” de Rajoy al pacte fiscal abans del pas definitiu al nou estat català sobirà. La ciutadania ha ensenyat les dents del lleó independentista al carrer, sense amenaces ni armes. Vol posar els seus drets al lloc que pertoca exigint justícia i totes les reformes necessàries. El 25-N veurem quina de les dues forces pesa més en les urnes per sortir del pou econòmic i de la repressió històrica: la immobilitat i l’ofec de la submissió centralitzadora de 35 anys o la sortida envers un nou rumb –encara que difícil-  no desconegut.

Ramon Mas Sanglas – 9/10/2012