Tres vies i un mur

La sacsejada política espanyola actual no pot desconnectar-se del passat. Tota sortida alternativa a l’enquistament autonòmic  troba paranys, des de un referèndum vinculant fins un canvi estructural. S’han definit tres línies polítiques diferents: autonomisme continuista (PPC), federalisme (PSOE-PSC), sobiranisme nacional independentista (CiU-ERC-SI). Petits matisos i grans contrastos fa impossible la coincidència enfront d’un mur comú: la Constitució, que va lligar la unitat espanyola en el seu destí. Tota una contradicció amb el manual bàsic de la democràcia universal dels pobles dotats amb el dret a decidir el seu futur. El mur de Berlín va caure per unir dues nacions i créixer unides. El mur constitucional espanyol, per contra, frena la llibertat dels territoris que desitgen expansionar-se sense limitacions imposades, maltractament històric o repressió econòmica, lingüística i cultural. Tot intent de traspassar fronteres topa amb la lletra escrita i l’esperit dictatorial preconstitucional, baluard i escut del conservadorisme governant. El socialisme espanyol, defensor del federalisme d’estats per renovar el disseny equivocat de les autonomies, no troba escletxes en la Carta Magna per introduir la seva reforma moderada. No cal dir res sobre l’aposta sobiranista o intent de secessió. Com es canvia, doncs, aquest hipotètic llibre sagrat? Per voluntat dels ciutadans que no hi tenen accés? Per decisió d’una majoria política absoluta contrària a la modificació? Com trencar el cercle viciós per enderrocar el mur constitucional, emblema paradoxal de la democràcia?

L’argument centralitzador, restrictiu i unitari per sortir de la crisi és contradictori. Afegeix  ofec econòmic a Catalunya que podria contribuir més amb la seva economia exportadora a tot l’Estat, si disposés de més recursos. Les retallades dels pressupostos 2013 , l’impagament de deutes anteriors i l’assetjament permanent va provocar l’esclat de l’11-S per exigir una via pròpia d’autodeterminació i l’aprovació parlamentària d’un referèndum postelectoral.

Els errors de la història ens haurien d’alliçonar amb humilitat i rectificar a temps. El regal d’autonomies que pocs havien demanat, pel simple fet de no remarcar les singularitats de Catalunya i País Basc, ha estat el desastre majúscul del mapa peninsular que ara volem esmenar. La criatura plora per insuficiència i no pot encongir-se limitant diputats o més retallades. S’ha de crear un nou marc embrionari –segona transició- per engendrar uns estats confederals autosuficients o trencar fronteres hispàniques amb noves sobiranies nacionals.

Els programes de la campanya electoral seran novament mitges veritats? Els tres grups ideològics (autonomista, federalista i sobiranista) no poden prometre cap futur viable segur sense el compromís ferm de trencar esquemes caducs i canviar les regles del joc establertes en la Constitució. De no fer-ho camuflaran trampes en solitari. L’eufòria d’una majoria absoluta del 25-N pot ser el perill d’una desfeta posterior. Cap partit està lliure d’esquerdes internes i les determinacions unilaterals esbiaixades. En canvi, l’aval necessari de segones o terceres candidatures cohesionen més les voluntats de les urnes formant un govern de coalició.

Ramon Mas Sanglas – 3/10/2012
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/tres-vies-mur/70105.shtml