Independentisme basc de segona?

El govern espanyol respirarà més tranquil –transitòriament- amb els resultats de les eleccions basques. No li ha sortit un segon competidor de primera divisió com Catalunya. El Partit Nacionalista Basc (PNB) vetllarà per l’aristocràcia basca i el seu empresariat sense trencar motllos amb Madrid, mentre continuï intocable el concert econòmic. Si Europa o Espanya el qüestiona un segon foc sobiranista seria més virulent. No obstant, els equilibris seran difícils per l’empenta parlamentària d’EH-BILDU com a segona força, obertament secessionista. Malgrat les distàncies partidistes la pressió cap a un Euskadi independent consta en l’agenda del poble basc fa anys. Tot dependrà del tacticisme polític de Madrid i el nivell de “contaminació” abertzale de l’esquerra. La renúncia definitiva a la violència té un preu d’autodeterminació que conquerirà, tard o d’hora. El referèndum del 2015 serà el primer encontre de referència.

Les comparacions entre catalans i bascos són inevitables. Tenim una certa història comuna de sana lluita, la singularitat lingüística i cultural, el caràcter infatigable de creativitat i exportació. Aquest agermanament ideològic són punts de recel i preocupació de la resta espanyola. Els trenta-cinc anys de democràcia ens ha diferenciat en dos trets concrets: el finançament autonòmic i l’entorn terrorista. Mentre Catalunya s’ha alimentat del “peix al cove” i el “dia que passa any empeny”, Euskadi ha gaudit de l’estabilitat pròpia gràcies el concert econòmic constitucional. El baix atur (12%) i el creixement intern demostren la solidesa del sistema. La seva perla i enveja de tots. Per contra, la lacra del terrorisme la seva ombra, un camí equivocat per emancipar-se d’Espanya. Les eleccions basques han fet evident que per les urnes s’aconsegueix tot. Els vots de la por que alimentaven els governs bascos del PP i PSE en altres comicis han canviat de destinatari gràcies a la desaparició de les armes. La lliçó que n’hauria de treure el govern central és el diàleg, el mutu perdó del passat –tot i complint les penes de presó a prop de casa- i l’oblit de bàndols, com ells han volgut fer sempre amb els malsons de la guerra civil enterrant la memòria històrica.

La lluita històrica de Catalunya és econòmica, lingüística i cultural. La sordesa i negació a la seva singularitat malgrat l’aportació desmesurada de solidaritat (8% del PIB) és una ofensa. La trencadissa humiliant de l’Estatut, el cop de porta a la proposta d’un pacte fiscal i el clam de l’11-S han estat tres motius contundents per anticipar unes eleccions plebiscitàries. Les acusacions infundades no ajudaran trobar solucions d’entesa a l’ofec dels catalans. Que CiU, partit centre-dretà, de tarannà dialogant, pactista i condescendent a Madrid amb el PP i el PSOE durant 30 anys, hagi canviat radicalment de rumb, indica una summa gravetat. El poble no vol el sobiranisme per caprici, sinó per emergència i falta d’alternativa. És un reclam de primera mà, sense revolts, secundat per tres partits parlamentaris més.

Govern de Madrid, desperta’t i reacciona. Hi ets a temps. No aixequis murs defensius de cartró a la democràcia. La Constitució és efímera, mutable. Les lleis s’han d’adaptar al temps i  necessitats de l’home que les legisla de forma consensuada, justa i plural. Abandona la superioritat centralista, única i uniformista. El nou Parlament basc posarà a prova el teu nivell de diàleg. Els catalans el 25-N et diran quin tracte volen seguir amb tu. Els escoltes o començaran a buscar-se un nou camí. La democràcia no és un joc de poders, és el sistema de convivència de moltes generacions triat lliurement.

Ramon Mas Sanglas – 22/10/2012