Complexos, teràpies i escletxes

Les ideologies polítiques neixen per raons concretes i la trajectòria històrica s’altera per créixer o desaparèixer. Espanya, partint del règim anterior, va entrar en una democràcia amb tics constitucionals marcadament impositius. En aquest entorn apareixen els partits majoritaris de la UCD, PSOE, PC i AP, el PP actual. Totes les variants sucursalistes -a més dels nacionalistes identitaris-  són satèl·lits del centralisme amb matisos regionalistes o acèrrims oponents a la uniformitat territorial de forma velada. La fragilitat democràtica no podia donar ales a l’independentisme sense tabús. Mentrestant, el relleu bipartidista PSOE-PP s’ha mantingut en la Moncloa com a guardians de la Carta Magna. La resta de formacions han rendit vassallatge i fidelitat per poder participar subtilment del pastís.

Després de 35 anys de llibertats polítiques controlades i el llast constitucional, s’intenta obrir escletxes en tal suposada fortalesa dogmàtica. Les confrontacions financeres i estatutàries, les retallades de la crisi, els desencerts reformistes del PP i els xocs entre autonomies també han tret de l’armari partits conservadors acomplexats o indecisos. La democràcia –el poble- els ha sotmès a una teràpia de vida o mort. CiU i PNB, emblemes del  nacionalisme respectiu, han estat empesos per la força popular a plantar cara, cansats de les bufetades de l’espanyolisme aclaparador. La via del pactisme s’ha esgotat per la tossudesa antidemocràtica de Madrid. S’han tret la màscara del doble joc per triar entre els de casa, els de fora o plegar. Qui s’entesta  nedar entre dues aigües, com el PSC, està pagant la fractura en pròpia carn. Les ambigüitats polítiques són la sepultura dels partits pel repudi social. Les urnes no perdonen candidats amb dos senyors ni l’opacitat del programa electoral.

El castell del conservadorisme s’ha blindat amb el bastió jurídic, la cuirassa de la impenetrabilitat constitucional, per resistir l’envestida. Ha postergat la democràcia a segon terme. El PSOE tolera una reforma autonòmica sense anar més enllà d’un federalisme aigualit. La resta de partits nacionalistes volen foc nou i reformes estructurals –una segona transició- per encabir Catalunya i Euskadi com Estats propis en el marc europeu.

El segle XXI vol respirar democràcia pura per créixer lliurement. Tot encotillament econòmic i ofec de llibertat porta més nou sobiranisme. L’obsessió per la unitat patriòtica és irreconciliable i antagònica amb els sentiments plurals. La lluita de catalans i bascos contra el mur de la Constitució per fer un referèndum són un clar signe d’aquest espanyolisme anacrònic involucionista. La rectificació del camí  etarra és una mostra de maduresa i equanimitat del poble basc. Ha ratificat en les urnes la seva vocació independentista pacífica.  Quin sentit té la resistència centralista a la voluntat popular d’emancipació? No és una altra forma de terrorisme dictatorial, complexos no superats del passat? No tornem a caure en els mateixos paranys. Els canvis democràtics d’Euskadi i Catalunya obren la porta gran per desfer els errors de tres dècades. No són fantasmes, ni capricis, ni esquerdes superficials. Espanya no pot girar l’esquena a dos pobles seculars i solvents si volen fer el seu camí sols. L’egoisme econòmic d’Espanya no pot trepitjar el dret a decidir. S’ha acabat l’experiment de l’atomització autonòmica i del cafè per a tothom. La paraula independència deixarà de ser prohibida algun dia a Espanya?

Ramon Mas Sanglas – 21/10/2012