Europa, antídot de l’anticatalanisme espanyol

L’agressivitat verbal política contra Catalunya puja de to i s’accelera cada dia. I encara no ha començat la campanya 25-N. La Diada històrica 2012 s’ha vist enriquida amb la claca independentista del clàssic Barça-Madrid. Que la roba bruta del politiqueig 11-S –als ulls centralistes-  es rentés a casa, era suportable, quasi intranscendent. Que 400 milions d’espectadors de 30 nacions fossin testimonis en directe del matx polític espanyol davant un poble que reclama el dret universal a decidir, ha tret de polleguera la plana major de l’Estat. El mestre Rajoy ha enviat d’immediat els deixebles més influents a predicar a cops de constitució i el xantatge de la por contra els infidels a la unitat patriòtica. El profeta Gallardón anatematitza una Catalunya independent, “la culpable de fer fora d’Europa tota Espanya. Sense Catalunya, Espanya no podria continuar dintre l’euro” . Tota una veritat ratificada pel seu líder: “la independència seria un torpede contra la línia de flotació del benestar espanyol”. Qui té més por? El 20% del PIB estatal està en territori català. Qui té més credibilitat a Europa? Per a la vicepresidenta Soraya Sáenz “tot el que surt de la llei són capricis o bones intencions”. Paraules buides, com sempre, incomplint pactes escrits. El que demana un poble maltractat no és una genuflexió metafòrica de Madrid, sinó un canvi radical d’estructures inservibles. Catalunya vol parlar i decidir amb un referèndum vinculant després tres segles de submissió i servei desmesurat.

Seguint la comparativa messiànica, el govern no ha captat el missatge evangèlic, tot i presumir de fidelitat a la jerarquia eclesiàstica i ser entusiasta del Vaticà. Jesús no anava per la vida convertint pecadors a cops de bíblia, sinó amb fets, la veritat, humilment i bones obres. No se’ls demana miracles. Només mires amples d’esperit per saber escoltar i desfer uns camins  mal enginyats. Les campanyes electorals, -més en autonomies històriques- són propícies per llançar dards incendiaris i provocadors, germen de nous independentistes. Es confirma que els separatistes cullen la llavor dels separadors.

La sacsejada catalana està movent el model autonòmic  a nivell espanyol. L’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) constata que decreix el nombre d’entusiastes autonòmics, al marge dels federalistes i secessionistes. Tornar competències a l’Estat seria una regressió apedaçada. El 39% veu raonable configurar un nou mapa territorial per simplificar despeses públiques i administracions multiplicades.  És hora d’omplir de contingut la paraula autonomia, sense dependències. Només els pobles, senyors de la democràcia, poden definir el seu millor futur amb realisme econòmic i responsabilitat. El ciutadà comença a dibuixar la silueta de la segona transició, el nou mapa peninsular dels cinc presumibles estats del demà: Espanya, Portugal, Catalunya, Euskadi i Andorra. Queda molt camí per recórrer amb ponts europeus de diàleg per aixecar i portes obstinades a seguir tancades que s’hauran d’obrir. Per trencar tabús històrics i culturals contra Catalunya cal nova saba d’Europa que oxigeni les ments enquistades en un passat, obsolet per a les generacions joves.

Ramon Mas Sanglas – 10/10/2012