Dictadures de miralls trencats

Les arrels del passat dictatorial rebroten, tard o d’hora, per  passar factura del seu silenci. La llosa de la democràcia se’ls fa insuportable molts anys. És la llei pendular dels mandataris enyoradissos del poder unilateral. Treuen les urpes del lleó adormit que porten fent ús de la majoria absoluta dels votants, alguns penedits. Després d’un fracàs econòmic i reformista estrepitós el PP vol sufocar rebel·lions quotidianes amb rentats de xips mentals per desviar  la crisi. Ha estat l’auge independentista la millor excusa per despertar de la letargia subjacent en l’esperit Faes i el Valle de los Caídos. L’Espanya falangista del “cara al sol”, vestida d’aparences europees, no permetrà la deserció dels submisos vassalls catalans, salvadors del caos econòmic central. Vet aquí l’escalada verbal de crispació i creuament de xantatges. Les batalles mediàtiques de la marca hispano-PP li seran contraproduents. Tot intent de reconquesta i recomposició del seu mirall trencat serà nova llavor secessionista. La imposició ideològica de governants amb tics de convicció franquista –on el mot consens no existeix- xoca frontalment amb una societat renovada i europeista. La democràcia es viu des de dintre, no admet disfresses.

El “no” oficial, rotund i erroni al pacte fiscal va ser el detonant de la traca final per començar el camí del sobiranisme sense retorn. L’incompliment de pagaments endarrerits, l’anul·lació d’estructures licitades, l’ofec de liquiditat mensual i, fins i tot, la humiliació estatutària del 2010, haurien passat al bagul dels mals records. Però, tancar definitivament el diàleg a la supervivència d’un poble solidari durant 35 anys amb el 8% del seu PIB ha engegat el tren de sortida cap l’autodeterminació. Si hi afegim l’estocada final no té perdó: la intrusió en els sentiments identitaris i patriòtics de Catalunya amb una croada per convertir a l’espanyolisme més pur als catalans pagans des del bressol de l’escola. Un genocidi en tota regla contra la immersió de la llengua autòctona en un sistema exitós avalat durant tres dècades. Un clar retorn a la “formación del espíritu nacional franquista” fa feredat. La suma de proclames evidencien la pròpia inseguretat i temença de quedar-se sols, sense una Catalunya forta, emblema i escut d’una Espanya feble.

El 25-N continuarà amb un referèndum “sí o sí ” amb l’estricte compliment del resultat plebiscitari que en surti. Sense presses, amb maduresa i responsabilitat negociadora. Si Catalunya opta per l’emancipació, Espanya triarà el model d’entesa pacífica o de ressistència. En cap cas podrà contradir la voluntat majoritària emparada en els drets universals a decidir. El mur constitucional que al·leguen en defensa pròpia caurà tot sol, si no volen ser víctimes del proverbi “qui tot ho vol tot ho perd”. La sordesa democràtica té un preu que pot sortir molt car. El realisme del present ha d’oblidar miralls esquerdats del passat negre i defugir, també, dels miratges d’un futur amb falses expectatives.

Ramon Mas Sanglas – 14/10/2012