Per enèsima vegada la
jurisprudència nacional o autonòmica increpa l’autoritat educativa de la
Generalitat sobre temes lingüístics sense fonament pedagògic. Des del ribot de
l’Estatut els tribunals li tenen el dit a l’ull. Obliden que Catalunya té la
competència transferida. La darrera sentència polititzada del TSJC sobre la llengua
vehicular va a totes. La normativa de la LEC, com demostra l’alumnat competent en
català i castellà per igual al final dels estudis obligatoris, no és
transgressora. Som un poble bilingüe. El dret de rebre l’ensenyament en
castellà de sis pares detractors
queda garantit amb una atenció personalitzada. El fantasma sorgit de la
literalitat estatutària -fora del context social real-, “el castellà, juntament amb el català, també, és llengua vehicular de
l'ensenyament a Catalunya”, ha revifat un fals enemic. La immersió escolar
del català té trenta anys de vigència. Sis
pares ja atesos revocaran una llei? Sense separar-los del grup, el professor
¿com pot explicar mates o història en castellà i català alhora, sense infringir la llei i els
drets de la majoria absoluta de la classe?
El fet demostra, novament, la mala fe ideològica dels denunciants, fruit
d’una fòbia a tot l’entorn català i l’acomplexament monolingüe enmig d’una
societat catalana bilingüista. És immoral polititzar la llengua utilitzant els
propis fills petits com a carn de canó. Els passaran factura de grans. Impedir
l’aprenentatge de la segona llengua on viuen i viuran, amb la simple immersió
escolar –quasi per osmosis- és minimitzar la seva cultura i el camp laboral del
seu futur. Tot un contrasentit exigir més hores de la llengua que dominen per
origen i l’entorn propi. Obligats a saber català per la cooficialitat, si no
assoleixen el nivell corresponent i suspenen, l’escola en serà la responsable, “també”?
Cap gallec, basc o
català resident fora de l’autonomia ha comés la insensatesa d’exigir la llengua
materna en l’escola pública del seu fill argumentant la cooficialitat estatal de
la seva per dret constitucional. Tot el contrari, agraeix l’enriquiment.
Seguint la paranoia dels sis, quants
xinesos, nigerians, marroquins,... haurien de denunciar el departament d’Ensenyament
per no rebre classes en llengua materna? Si una família castellana s’estableix
a Londres ¿exigirà a l’escola pública londinenca que imparteixi al seu fill les
classes en castellà? La resposta serà taxativa: faci les maletes. Les mateixes
paraules aquí serien racistes o xenòfobes. Qui ve de fora s’ha d’integrar, no imposar
una pluralitat a mida.
Si és irracional la
reclamació dels sis pares mal assessorats,
no mereixen millor qualificatiu els jutges amagats en un rerefons partidista i
no educatiu. Aquestes futileses distreuen la societat dels greus casos de
corrupció que la justícia espanyola i catalana té sense resoldre. Més de 300 polítics
imputats, coneguts. El temps passa, els sumaris s’enterren de pols, els fulls
es tornen grocs i la tinta esmorteïda. La fòbia a la informatització judicial
allarga processos al·legant falta de
mitjans i personal, mentre els presumptes culpables amb càrrecs, amb fiança o
sense, esperen el judici durant anys, si no són sobresseïts o amnistiats. No
cal citar nom.
Catalunya és terra d’acollida
generacional. Ha sabut cohesionar la immigració espanyola i estrangera. Només
cal escoltar-los. Els catalans repudien aires imperialistes i de conquesta
medieval. Els repugna l’esperit colonialista i centralitzador que ofega
l’autonomia i alimenta el rupturisme per emergència. Les radicalitats de les
dues bandes impossibiliten la convivència. Arribarà a temps un diàleg sensat
sense secessió? Maltractant la llengua catalana per espanyolitzar Catalunya donarem
aviat la benvinguda a la independència.
Ramon Mas Sanglas –
5/1/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada