Un treball, un salari

“El temps és or”, quan pagues o cobres intercanviant temps. Si estigués en venda només moririen els pobres. Afortunadament, els rics poden comprar or, no temps. L’eternitat no és aquest món. “Salut i feina”, ens desitgem sovint i pel mateix ordre. Lligant els dos adagis en podem encunyar un tercer ben actual: “Qui té feina és ric”. El treball, un bé escàs i buscat, és privilegi dels benaurats? La crisi està engendrant nous valors humans. Les xifres esfereïdores d’aturats són font d’angoixa i dramatisme per a quasi dos milions de famílies sense cap membre en actiu. Carreguem el mort al fantasma de la crisi quan són persones concretes els artífex i creadors de la pandèmia. Males gestions estatals, corrupcions sense límit, capitalisme desmesurat, descontrol consumista,...A un mal europeu és difícil trobar-hi una vacuna nacional. Els rius de tinta sobre l’atur i panacees laborals omplen mars de bones intencions amb pocs salvavides. Polítics i governants, empresaris i banquers, sindicats i treballadors viuen endinsats en l’espiral d’un atzar sense fi. Amb apedaçaments legislatius sobrevivim penjats d’un fil d’esperança.

Fem una ullada vertical al món laboral. El 50% de joves no saben què és un contracte de treball. Futur traumàtic. Alguns coneixen la temporalitat ocasional. Qui ha gaudit d’anys de feina estable i ha estat víctima del tancament empresarial viu el drama familiar amb cruesa. Doblement quan l’horitzó de nova feina s’esvaeix per la edat madura o manca de qualificació. La formació d’adults ofereix poques expectatives degut a la competència d’aspirants més joves i preparats. El mercat laboral i les reformes aprovades no semblen prou compatibles. Els ajuts econòmics transitoris són pa per avui, no demà. L’única via interna del país, centrada en la utòpica igualtat, és el repartiment equitatiu d’ocupació abans d’una emigració forçosa. Un sol treball i una nòmina declarada per persona. És una evidència lamentable, que com més escalem en càrrecs laborals, direcció i gerències, -en el món polític també- a més d’una remuneració elevada, com és lògic, apareix la pluralitat salarial en un mateix treballador. L’estalvi de personal, concentrant responsabilitats, rendibilitza l’empresa amb la destrucció de llocs laborals. Com compatibilitzar retallades amb la reducció d’aturats? El contracte precari és una sortida transitòria de recol·locació? La subvenció empresarial és garantia d’estabilitat? Les hores extres no contradiuen el dret constitucional al treball? Els convenis s’han de sotmetre a una revisió social profunda i urgent. Trobar feina ha esdevingut una cursa dels millors entre patró i assalariat. Competitivitat és sinònim d’explotació i reducció de places, en lloc de més i millor ocupació.

Una reforma laboral efectiva no pot ser la llei de la selva. Ha de compaginar, no solament l’acomiadament barat i el contracte digne, sinó el repartiment equànime en base al treball disponible. El sindicalisme radical ha de canviar el xip negociador. En situacions crítiques per a empresaris i obrers –quan el pa no arriba a taula- la flexibilitat mútua ha de regir l’acord, sense  xantatge ni explotació. Ni remuneracions en negre, ni sous d’escàndol, ni duplicitats laborals. Amb racionalitat compartida les xifres de l’atur minvarien. Viure amb menys, malgrat el mal hàbit social de consumisme, és el futur indefugible. Poder treballar o cobrar una pensió per viure s’ha convertit en el regal dels afortunats. Estalviar i no tenir deutes, un luxe paradisíac.

Ramon Mas Sanglas – 28/1/2013
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/trabajo-salario/72878.shtml