Prou jocs de malabarisme

Les emergències estoven les relacions polítiques? Saber destriar el gra de la palla no ha de comportar cap renúncia democràtica i compromís electoral. Només enfortint el govern català (coalició-concentració) podrem negociar millor amb l'Estat.

El president Mas acceptaria un pacte fiscal de segona formada, si Rajoy li ofereix. Són escletxes del diàleg, -no portes- sempre benvingudes en moments d’emergència, però, amb molts matisos.  No pressuposa cap renúncia ”ni variació en el rumb” a un estat propi, ni al tema estrella del dret a decidir. Per a ell la fruita madura del pacte seria per “aixecar el país econòmicament, salvar i preservar l’Estat del benestar i reconduir la relació Espanya-Catalunya”. Reestructuració fiscal a canvi d’una amnèsia sobiranista? Un canvi substancial i permanent de la quota de solidaritat o simplement un perdó parcial del deute català? El poble no s’acontenta deixant un pidolament transitori. Vol ser amo dels seus recursos, de la caixa i la clau com recollia l’Estatut aprovat per majoria parlamentària i popular. No oblida el ribot del Congrés i del Tribunal Constitucional. Refer ponts no significa perdre la memòria, trencar acords entre partits (CiU-ERC). Ben al contrari. És buscar noves majories afins (PSC-ICV), tancar esquerdes i tabús del centralisme polític per recuperar la confiança del pluralisme nacionalista. Les ideologies són divergents, no la realitat financera i laboral. L’economia espanyola no pot fer pagar a Catalunya plats trencats aliens. Si els mandataris visionaris entenen poc d’economia real o la volen polititzar per partidisme que deleguin la feina a tecnòcrates i experts economicistes neutrals. El ciutadà no viu de la política, sí de la riquesa o pobresa que genera el seu treball.

Un govern català de coalició o concentració a la Generalitat? Esperpèntic, a primera vista. Més fredament, sembla raonable, amb quatre partits que accepten el dret democràtic a decidir. Per què renunciar unes conselleries que el president ofereix al PSC i a ERC? Si el diàleg no encaixa dins de casa, difícilment trobarà empatia en el conservadorisme bipartidista i un pacte a l’espanyola. Catalunya no admet ser conillet d’índies del poder polític central. Els plats rescalfats tenen regust de malentesa. És inadmissible un acord fosc, -la sepultura de l’independentisme- sense conèixer la voluntat explícita del poble català a les urnes. La democràcia real no admet jocs malabars, il·lusionismes. La sortida digna i urgent de l’ofec econòmic no té retorn, sigui amb el concurs d’Espanya i Europa o unilateralment. La fórmula definitiva de la regeneració social, sense més retallades, ha de ser la veu democràtica, no la imposició estatal. S’escurça el temps de les solucions quant més s’allarga l’agonia de l’atur amb menys confiança política i recursos públics d’inversió.

Ramon Mas Sanglas – 25/3/2013