Dictadura del NO

El creuament de paraules insultants entre mandataris és altament preocupant. Estem a un pas de fets imprevisibles. L'escalada de confrontació entre Espanya i Catalunya està destruint un poble cada dia menys democràtic. Prou de murs constitucionals contra la lliure decisió d'uns i altres. 

Contra Catalunya tot sembla permès i raonable, mentre no obri boca i pagui religiosament la  solidaritat fiscal imposada. ¿Aquest és l’estil democràtic d’un país bloquejat per una Constitució de regust post dictatorial, anquilosada, guia i patró del bipartidisme espanyol? Aquesta bíblia contradiu els principis europeus i universals dels pobles cridats a regenerar el propi futur. Tota societat limitada democràticament està condemnada a la immaduresa i al conflicte. 

L’eix del mal rau en l’intent d’anul·lar la llibertat d’expressió. Voldrien tanmateix un rentat de pensament. Ni al mateix enemic de la independència –als més recalcitrants—li toleren el dret a dir NO en una consulta legítima. Dictadura del conservadorisme. Ni admeten l’ús de les urnes per castigar al sobiranista que vol allunyar-se d’Espanya i oblidar-se de la quota solidària. La por i el terror al simple plantejament –a més dels resultats- converteixen als detractors del dret a decidir en uns dictadors econòmics i polítics sense pal·liatius. Espanyols i catalans antisecessionistes haurien de ser els més emprenyats contra el PP i el PSOE per no poder plantar cara al separatisme. Per negar-los aquest gest d’amor patriòtic públicament. L’entranya de la dictadura té un calat molt profund: impossibilitar la capacitat material del referèndum per tal de no saber mai la veritat real sobre els partidaris de cada bàndol. El xantatge emocional i la incertesa dóna  així més oxigen nacional a l’oligarquia per presumir de democràcia, a la foscor. Però, els efectes són ben contraris; incrementen la llavor l’independentisme. A més repressió estatal més indignació catalanista. 

Per què ens enganyem buscant cinc peus al gat? El conflicte entre separadors i separatistes no és simplement sentimental o històric. És bàsicament econòmic, aprofitant l’amagatall de la crisi i el dèficit esgarrifós. En època d’abundor, ¿per què la independència no estava a l’ordre del dia i ara se’n parla per necessitat, ofec estatal i morositat? Si Catalunya no fora aportadora neta de beneficis a l’Estat, els catalans no serien cap problema espanyol. Per a aquells demagogs espanyolistes que ho neguen girem la truita. Si Catalunya és una càrrega per a Espanya en les seves inversions, ¿per què no es desprenen d’aquest llast català? La unitat patriòtica i els lligams constitucionals o europeus són arguments de maquillatge per contenir la secessió. Ho reafirmen agafant-se a la repressió intimidatòria i a l’insult sistemàtic, titllant al sobiranista de “català colpista”. L’amenaça de suspensió del fiscal general de Catalunya – “contaminat” pel dret a decidir, segons Gallardón-  des de Madrid, fa palès el grau dictatorial i centralista de la mateixa justícia. Per contra, el menyspreu greu de la democràcia per un general militar queda impune. Els estaments institucionals del país pateixen una greu indigestió de poder heretat que no han sabut mastegar ni pair en perjudici de les llibertats democràtiques.

Ramon Mas Sanglas – 9/3/2013