Tres portes tancades i un balcó

Els casos de corrupció pública es multipliquen. Si s'apaga el llum de l'exemplaritat política la ciutadania caminarà a les palpentes. Tanta brutícia alhora, és pura coincidència o una estratègia per aturar el procés sobiranista? No oblidem que mana el poble.

La societat majoritària coincideix que el sistema territorial autonòmic actual està esgotat després de 35 anys d’una fiscalitat  injusta que aporta o percep massa, poc i res com Euskadi i Navarra. Estem encallats políticament, econòmicament i democràticament. Catalunya planteja tres portes de sortida en una Espanya bipartidista instal·lada en l’immobilisme rotatiu electoral. Les tres portalades amb pany i forrellat són: un país independent, una Espanya d’estats federals i una reestructuració de les autonomies. El gran repte és obrir un balcó comú –a ser possible- amb la complicitat vinculant d’una ciutadania consultada. El Parlament té al seu abast l’eina aprovada per més de dos terços malgrat l’oposició centralista obstinada a no enderrocar el mur constitucional sense horitzons. L’asfíxia catalana ha mobilitzat la solució unilateral pel balcó del sobiranisme des del 11-S. S’ha activat la pedagogia informativa de tècnics (col·lectiu Wilson) i aviat la pel·lícula “L’endemà” (guió d’Isona Passola), per convèncer els indecisos. És injust ser pidolaires permanents i aportar més del 8% del PIB de solidaritat. L’objectivitat dels fets s’imposen contra els cants de sirena d’una terra promesa i el terror apocalíptic de l’espanyolisme. El poble té l’última paraula, no el mandatari. Només amb clarividència dels pros i contres que s’amaguen darrera cada opció tindrem un futur esperançador. ¿Per què no s’obren les portes del federalisme català i espanyol (PSC-PSOE) i de l’autonomisme renovat (PP-Ciutadans)? Necessitem conèixer el mapa federal d’Espanya. Catalunya sola no es pot federar amb ningú. Amb quants estats simètrics o competitius comptaria? Si el país malviu amb 17 duplicitats, ¿què proposa el PP per recuperar un sistema autonòmic real, no supeditat a la solidaritat aliena? De moment cap dels dos partits inicien labors il·lustratives. Es limiten a criticar un procés de segregació, el gran mal nacional. Temen s’obri el balcó amb una proclama democràtica indesitjada. On són els arguments transparents –sense amenaces- per votar NO al sobiranisme? S’han enrocat en el pinyó polític fix que garanteix el relleu del poder cada vuit anys i la cadira relaxada de l’oposició.

La cursa a les urnes sembla no preocupar als continuistes, refiats del fracàs d’un estat propi català, aprofitant aires corruptes. La coherència demana confrontar les tres vies de bat a bat i cada ciutadà surti, lliurament, per la balconada més creïble i sostenible. En temps complicats  un pacte fiscal a la desesperada i la marxa enrere del procés independentista és una temptació. També és cert que la maduresa del seny català no caurà en el parany del diner fàcil i transitori a qualsevol preu, després de tantes promeses buides, de penúries històriques i actuals com a ostatges.

Ramon Mas Sanglas – 22/3/2013