La fe no vesteix de porpra

La renúncia de Benet XVI un exemple o una covardia? La història ho jutjarà. El fet ha destapat opacitats en alguns candidats com a succesors. L'estructura immobilista i problemes interns de la jerarquia eclesiàstica posen a prova la fe en un sistema que urgeix renovar. 

“L’hàbit no fa el monjo”, si el monjo no es porta dins. La societat –política, religiosa, econòmica, cultural- està farta d’aparences i enganys amb el nom genèric de corrupció. Falsejar i aparentar el que no és o no hi ha. L’embolcall artificiós de la realitat tard o d’hora esclata com tota bombolla i traspua la veritat. La tecnologia mediàtica de la comunicació  escodrinya els secrets més recòndits que anys enrere restaven al sepulcre del silenci. Les trifulgues sinistres de tots els estaments públics, sobretot, veuen la llum algun dia. Les trames de corrupció religiosa no són cap excepció. Cosa ben diferent que s’apliqui el rigor de la llei per igual.

La història eclesiàstica no ha escapat de la feblesa humana perquè no és divina. La imatge exclusiva d’una jerarquia catòlica, apostòlica i romana corrupta atribuïda a l’edat mitjana és parcial i falsa. Cert que el poder territorial del papat ho tenia més fàcil per cometre barbaritats morals i materials. El temor diví i la incultura popular eren les fonts del negoci religiós. Biblioteques  i filmoteques disposen d’un ampli mostrari d’èpoques fosques sobre personatges papals i el clergat. El pecat no és un invent de la religió cristiana. Sí, la tipificació segons la gravetat que la teologia escolàstica va classificar en funció de la penitència espiritual o dinerària que mereixia la culpa. La consciència del bé i el mal és inherent a l’ús de raó del ser humà. La immoralitat no és més que la transgressió de la llei imposada per normativa religiosa o civil. Qui la legisla i incorre en l’incompliment és de major gravetat, sigui per omissió, abús de poder o manca d’exemplaritat. El descrèdit creixent en els representants religiosos i els mandataris polítics –la falta de fe- és per la incongruència entre les paraules i les obres. És una aberració religiosa exhibir i buscar la vanaglòria eclesiàstica i pregonar un servei espiritual d’humilitat. Dir-se administrador lleial entre el poble i l’Estat amb les mans brutes.

La campanya papal en busca de la persona més qualificada i digna del pontificat està tacada per diversos antecedents opacs. La llista negra que exclou 12 papables per una ètica de tolerància pederasta d’alguns súbdits clergues posa a l’entredit la transparència dels candidats sota la inspiració de l’Esperit Sant. La qüestió és: què hi fan aquests cardenals de conducta sospitosa en un conclave? La resposta és evident. No existeix la cultura eclesial de la dimissió com en política. El poder és una malaltia enganxosa. La cúria cardenalícia està fent travesses amb l’exclusió d’uns, el poder personal d’altres i l’oportunisme. No entorpeixen l’atzar de la decisió divina, que sempre al·leguen, amb el tràfic d’influències? És el retorn actualitzat a la vivència i praxis medieval. La regeneració de la jerarquia eclesiàstica fa anys que és reclamada pels fidels practicants. Prou d’immobilisme i pautes estàtiques de creença. La cúpula vaticana necessita una injecció ideològica i humana de rejoveniment. Que el servei religiós actiu de la dona s’implanti en igualtat de condicions i el celibat obligatori dels sacerdots passi a la posteritat. Només el retorn al cristianisme dels primers segles –lluny del color escarlata-  pot recuperar la vitalitat de la fe perduda, aparcant tota ostentació faraònica impregnada de divinitat humana. Des de tant amunt no es pot servir als de baix. Tant debò el nou papa fora un revolucionari de les formes des de les idees –malgrat la maduresa física- i comencés un nou cicle vaticà amb reformes estructurals i canòniques de calat profund, d’immediat.

Ramon Mas Sanglas – 18/3/2013