Pedagogia de la coherència

Com més s'interfereixen els problemes polítics, econòmics, laborals i socials més creix la conflictivitat en detriment de qualsevol porta de sortida. Qui hauria de parlar per dret no li deixen. Després de transpassar tantes línies vermelles, què en queda de la democràcia real?

La lògica política falla en el si de les coalicions polítiques quan parlen d’adversaris. Estan en guerra contra la ciutadania? Les repetides desavinences de la parella CiU tufegen massa. Mentre Duran exigeix a CDC la centralitat política, aquesta li reclama “coherència” amb el programa pactat i un sí ferm a la declaració al dret a decidir del Parlament. La discrepància interna està creant inseguretat a la militància i desencís al votant. L’única pedagogia vàlida és “superar tota ambigüitat” –diu el secretari convergent- , per donar crèdit al programa electoral. Madrid està  expectant, ansiós de que el pacte peti i salti pels aires el projecte sobiranista. Montoro està posant tota la llenya al foc amb una “política arbitrària d’austeritat” atribuint el fracàs a la mala gestió catalana, quan d’altres autonomies amb menys recursos se’n surten. Amb mèrit propi? D’altres pressionen ERC perquè giri la cara CiU amb la desaprovació dels pressupostos 2013. La discòrdia fa difícil pilotar una nau en plena tempesta. Tantes provocacions, ¿no acabaran en eleccions plebiscitàries sobiranistes i el matrimoni CiU-ERC?

Ignorem les línies vermelles partidistes i els límits del trencament amb Espanya. La corda pot cedir per ofec estatal o per ruptura parlamentària entre socis. Amb quin dret poden apropiar-se la veu del poble sense escoltar-la? Catalunya està entre les aigües turbulentes d’un PSOE que demana una reforma constitucional –favorable a l’estatus català- i la paràlisi política del PP. Si els dos gegants no estan disposats a negociar un canvi autonòmic injust en l’aportació solidària, començarà el naufragi del catalanisme econòmic, a no ser s’engegui la hisenda catalana per insubmissió. Un terrabastall abans del divorci, pot canviar el panorama espanyol d’immediat? La descomposició total porta la regeneració. És un principi cíclic de la natura. El socialisme espanyol i català confirmen la norma. El PSC, després de 35 anys de fidelitat -a contracor- als germans del PSOE  ha fet revifar la guspira del catalanisme socialista sense una trencadissa irreparable. El seguidisme cec té fronteres; la humiliació permanent és un modus vivendi antidemocràtic.

Les veus més autoritzades per argumentar i sentenciar sobre la veracitat del procés sobiranista no corresponen a l’oligarquia política. La justícia – teòricament imparcial- ha de ser àrbitre. El fiscal superior de Catalunya demana consciència al legislador a favor del bé comú del ciutadà, el seu dret a decidir. Preguntat sobre la reforma constitucional opina: “Totes les lleis es poden modificar i s'ha de valorar si la norma segueix responent a una realitat social com va ser l'any 78 o si hi ha una realitat diferent, plural, que aconsellaria una modificació". És més:” Al poble se li ha de donar la possibilitat d'expressar el que vol; en general a qualsevol poble”.

Les sotragades de la crisi i les mogudes dels partits estan accelerant la maquinària del procés amb gran confusió. Qui no vol una Catalunya separada d’Espanya tampoc li satisfà l’ofec financer dels catalans des de l’Estat. La incògnita és evident. Tots sols o amb caixa pròpia ens en sortiríem millor? La qüestió condueix a un segon carreró tancat: Espanya, sense Catalunya, ben segur que no. Aquesta és la qüestió del voler i no poder quan és cosa de dos. Una pedagogia del sentiment sol, sense la coherència assistida pels drets democràtics universals, farà difícil el consens. L’alternativa, el divorci unilateral, si així ho aprova una votació popular.

Ramon Mas Sanglas – 4/3/2013