La
tensió política entre l'Estat i Catalunya puja de voltatge dia rere dia.
Intervenció, ofec financer, incompliment del dèficit són focs massa
vius. No arriba el teòric diàleg entre els responsables ni comença la
pedagogia que il·lumini un poble confús envers el futur.
El debat sobre el
dret a decidir pren formes perilloses en el front català i espanyol. Qui i què
és més legalista i democràtic alhora? Existeixen tipologies diferents de
democràcia segons les ideologies partidistes, els poders fàctics i els fets
històrics? Què és abans, ¿la fidelitat tossuda a la lletra i l’esperit
constitucional o el dret personal, inalienable, legítim i vinculant a decidir
sense coacció? Dos principis irreconciliables. El Tribunal Constitucional s’embrancarà
contra la declaració sobiranista del Parlament. S’han encès més desaires
militars demencials fins el punt d’avantposar la pàtria al poder democràtic per
justificar la intervenció a Catalunya. Res més absurd que el joc polític entre
militars, mandataris i jutges. No som els seus titelles. Els sentiments i el
dret a la llibertat de vot no es subhasten. No existeix cap argumentari vàlid que
impedeixi la consulta material per dir SÍ o NO a les propostes sobre un futur
democràtic.
Si tots dos -Estat i
Parlament- “compleixen la seva obligació
de complir i fer complir la Constitució i les lleis aprovades respectivament”,
¿on està la infracció i el punt de trobada? Estem en vies mortes i diferents. El
diàleg Espanya-Generalitat serà un brindis al buit sense cedir bilateralment o
canviar la llei que l’obstaculitza. Quan l'autodeterminació
és un dret universal "indefugible"
la resposta del poble no pot ser el silenci i l’acatament, sinó la resistència.
Es canvia la Carta Magna envers el consens recíproc o el divorci. La maduresa
ciutadana ja no permetrà un segon ribot a la declaració sobiranista
parlamentària. Els efectes són irreversibles i contundents. Abans de la
repressió estatutària (2010) el percentatge independentista era el 20%. Després
de la manifestació 11-S va pujar al 40%. Les darreres enquestes apunten el 54%.
A més bloqueig espanyolista més desafecció a continuar units. La repulsió mútua
s’alimenta amb l’escalada d’incompliments estatals, mentre Catalunya segueix
aportant la mateixa solidaritat. L’ofec financer té un preu que augmenta amb les
retallades mal repartides. Per què anar al Tribunal Constitucional si l’única
resposta congruent està en mans del poble? L’Estat no pot anul·lar per decret
la voluntat popular ni forçar un diàleg fals amb quimeres, malgrat li pesi
perdre Catalunya.
Molts catalans
demanen un procés constituent compartit entre polítics i la societat civil. El
sobiranisme ha de néixer amb una constitució catalana votada, amb institucions
lliures de corrupció, separant poders sense vasos comunicants entre tribunals i
govern. Deixem-nos de plorar el passat i d’amenaces futures sobre l’expulsió
europea. Els sentiments presents d’un poble no es legislen, es viuen. No hi ha cap
problema jurídic. Per què tanta obstinació en crear-ne de polítics? Negant la
multiculturalitat creix el separatisme entre els dos pobles. Decidir és
practicar i enfortir la democràcia, superar la por. No ho entén el polític
immobilista o el militar enyoradís pels quals la legalitat és una barra de
ferro inflexible al seu servei. Només un full de ruta obert i net envers la
independència o un estat federal obrirà els ulls al ciutadà confús, però,
propietari d’un futur que no està en venda al millor impostor.
Ramon Mas Sanglas –
4/3/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada