El mal ja està fet

Catalunya sempre ha estat a l'ull de l'huracà espanyolista. Darrerament, dia sí i dia també, amb errades de gravetat i conseqüències nefastes pels catalans. Si la ventada desapareixés amb la separació o la reforma d'Espanya no esperem gaire prendre la decisió democràticament.

Confirmació oficial des del ministeri espanyol de l’interior i des de Suïssa: el president de la Generalitat i Jordi Pujol junior no han tingut comptes suïssos. Malgrat tot, els efectes malèfics de la campanya electoral catalana no tenen marxa enrere. La rectificació no modifica els resultats. El descrèdit de CiU no existiria i l’entorn parlamentari actual seria radicalment diferent sense aquella maniobra demoníaca del centralisme mediàtic espanyol. On són Montoro i els ministres que exigien explicacions als suposats culpables? Qui ha de donar la cara i demanar perdó ara? El mal només es combat amb el bé per contrarestar-lo, parcialment. Les ignomínies, l’extorsió del catalanisme i el maltractament del govern de Madrid només tenen una sortida: el recolzament del sobiranisme amb plenitud i convicció. Anar a les urnes per dir prou amb la veu dels 104 diputats que han decidit afrontar el NO del Congrés. Una mínima entesa Mas-Rajoy podria acostar postures? A canvi de què? Continuar o no a Espanya té un preu com el servei dels catalans a la resta d’espanyols. El vistiplau final ha de passar per un poble consultat i demostrar que Catalunya és capaç de viure sola si ho vol la majoria. El diàleg amb l’Estat – sobre la promesa fàcil incomplida-  té un abast de mínima dignitat: saber-se disculpar, no amenaçar militarment i complir les obligacions d’inversió a Catalunya fins l’últim moment. Ser cavaller amb la paraula escrita i donada sense esquivar-la. Les actituds i estratègies perverses es tradueixen amb més llavor sobiranista. Què més caldrà esperar de la negativa espanyolista maquiavèl·lica? Les discrepàncies entre partits afecten el què decidir per canviar, però el fons i el desig de desconnectar d’un sistema autonòmic injust és comú per als 104 parlamentaris catalans. Ara començarà la pedagogia política per oferir al ciutadà la millor marca catalana amb totes les diferències, pros i contres del sobiranisme, federalisme o autonomisme reestructurat. No obstant, el comú denominador de tot canvi serà el sedàs constitucional que ha de trencar motllos mal pesi al bipartidisme espanyol. La democràcia absoluta del poble català no quedarà sepultada sota la llosa d’una legislació espanyola anacrònica.

Ramon Mas Sanglas – 15/3/2013